L’espantall populista
1. Què és el populisme? És un concepte científic? És una categoria filosòfica? O és una noció ideològica? Per molt que es parli de ciència política, no és fàcil destriar la densitat de les paraules que articulen els debats. I, en tot cas, el seu ús rarament és neutre. L’espai que separa el terme identificatiu de l’etiqueta que assenyala l’adversari és molt estret. I això és el que passa amb el populisme, convertit en coartada recurrent en el debat polític actual. I peça essencial de la pugna identitària.
És rar un partit que s’autoproclami populista. Curiosament, un dels que més s’hi aproxima és el PP (Partit Popular) que precisament fa de la lluita contra un sector del populisme (el que s’associa a l’esquerra, evidentment) una de les seves raons de ser, encara que quan cal festeja sense escrúpols amb els assenyalats com a populistes de dretes. ¿Hem d’entendre, tanmateix, que el populisme és una categoria científica que ens ajuda a comprendre el que són els partits i organitzacions que reben aquesta etiqueta, encara que no els agradi? Em sembla que és una denominació fruit de l’estadi actual de mutació de les organitzacions polítiques i que, per tant, és una categoria marcada per aquesta transformació que la converteix en instrument de batalla.
Durant molt de temps, des d'Europa, el terme populisme servia per identificar fenòmens llatinoamericans de cabdillisme d’apel·lació popular com els casos de Perón a Argentina, Vargas al Brasil i Cárdenas a Mèxic, i així s’hi han anat sumant des de fenòmens autoritaris que acabarien derivant cap al neoliberalisme, com per exemple Menem o Fujimori, fins a les formes de populisme radical de Chaves, Morales o Correa. Al voltant d’aquestes últimes experiències es va anar configurant certa doctrina del populisme d’esquerres (exemple, Laclau) en el que alguns (els fundadors de Podem) van voler-hi trobar legitimitat per al seu projecte, quan Europa entrava en fase de canvi després de la crisi neoliberal del 2008.
A les democràcies europees el populisme ha anat lligat a l’esgotament dels règims bipartidistes de postguerra. Un moment significatiu és la irrupció de Jean Marie Le Pen a França, que va dur l’extrema dreta per primera vegada a la segona volta de les eleccions presidencials contra Jacques Chirac. Des de llavors, el populisme d’extrema dreta no ha deixat de fer forat, a mesura que els règims entraven en fase de mutació (com quan Itàlia perd la dialèctica entre la democràcia cristiana i el PCI que va articular el postfeixisme). Després ha vingut una segona onada, amb la caiguda del Mur de Berlín i l’ensorrament dels règims de tipus soviètic, que s’ha traduït en els primers règims autoritaris il·liberals. I simultàniament s’han anat desenvolupant mobilitzacions a l’esquerra dels partits socialistes, com l’espanyol, que han passat del carrer al poder a un ritme accelerat, amb una experiència prou interessant com la majoria plural que ara trontolla. El resultat de tot plegat ha estat la multiplicació de partits en els Parlaments europeus, que fa més complexa la governança.
2. La pregunta. Podríem dir, en primera instància, que en la crisi dels bipartidismes clàssics (que alguns encara somien ressuscitar, com hem vist després de les eleccions andaluses), als partits tradicionals els pot semblar útil una categoria que desqualifiqui una part dels seus adversaris assenyalant-los com a deslleials destructors del règim democràtic. Un ús de la paraula populisme que fa una injusta amalgama posant en el mateix pla el neofeixisme i l’extrema esquerra. I eludeix la qüestió central, que és massa incòmoda perquè va a les arrels dels problemes de governança. La formularé d’aquesta manera: la democràcia liberal va créixer en un espai determinat –l’estat nació– i un sistema econòmic –el capitalisme industrial–. Cap d’aquests dos factors són ja el que eren. ¿És viable la democràcia liberal en la fase actual del capitalisme, global, financer, digital? Si volem fer avançar la democràcia, no ens podem acontentar cridant que ve el dimoni amb l’espantall populista, sinó que cal entendre la desconfiança de la gent –que les taxes d’abstenció assenyalen– i avançar amb veritable voluntat reformadora. ¿Té la política capacitat per fer-ho en les relacions de força actuals?
