09/03/2021

Espanya: una democràcia de jutges i funcionaris

4 min
Disponible en:

El tret característic d'una democràcia rau en reconèixer que la sobirania nacional resideix en el poble, del qual emanen tots els poders de l'estat. Segons el conegut i grapejat tríptic de la divisió de poders de Montesquieu, els tres poders de l'estat -legislatiu, executiu i judicial-, sense perjudici del seu diferent origen, han de funcionar amb un equilibri exquisit per evitar intromissions que acaben minant els pilars que sustenten la democràcia.

Em sembla pueril el debat sobre si Espanya és una democràcia plena. Qualsevol persona mitjanament il·lustrada sap que la democràcia plena no existeix. Les democràcies consolidades són les que són conscients de les seves imperfeccions i procuren corregir-les. Una de les deficiències de la democràcia, que ha de suscitar l'alarma dels ciutadans, és aquella que permet que el poder judicial usurpi la totalitat dels poders que pertanyen al poble.

Assistim impassibles, amb el suport de sectors d'opinió i mitjans de comunicació, a la consagració d'un sistema democràtic en què l'únic poder que decideix sobre les competències del legislatiu i l'executiu és el poder judicial. Una democràcia parlamentària no pot subsistir si no es protegeix la inviolabilitat dels parlamentaris en l'exercici de les seves funcions i la supremacia de les seves decisions, preses en l'àmbit de les seves competències legislatives i d'acord amb els seus reglaments interns.

En el nostre sistema, les lleis elaborades per les cambres legislatives només poden ser revisades pel Tribunal Constitucional, màxim intèrpret de la Constitució, que pot declarar la seva inconstitucionalitat total o parcial. El Tribunal Constitucional, els magistrats del qual també són jutges encara que no incardinats en el poder judicial, ha de limitar les seves competències a l'àmbit que els marca la Constitució.

No tenen parangó, en cap país democràtic, les condemnes a presidents/es de Parlaments i la destitució de presidents del poder executiu decidides per un poder judicial que no solament no té competències per a això sinó que infringeix, de manera notòria, les regles que regeixen l'aplicació del dret penal.

El magistrat Manuel Marchena en una imatge d'arxiu.

L'era de l'activisme judicial comença amb la condemna al president de la mesa del Parlament basc (cas Atutxa), que per a la nostra vergonya ha estat anul·lada pel Tribunal Europeu de Drets Humans. El cas és sagnant per diversos motius. En primer lloc se'l condemna per desobediència al Tribunal Suprem amb l'única acusació de l'acció popular. En segon lloc s'ignora la intangible potestat de les cambres per regular el funcionament intern i el respecte i la defensa dels parlamentaris electes. En tercer lloc, aquesta decisió entra en contradicció, de manera injustificable, amb la doctrina establerta sobre el paper de l'acusació popular en el cas Botín.

A partir d'aquest moment, l'intrusisme i l'activisme polític del Tribunal Suprem, inhabilitant representants de la sobirania popular, tant presidents parlamentaris com presidents de governs, bascos i catalans, no ha cessat, i sembla que seguirà. Els arguments utilitzats espantarien tots els constitucionalistes que accedeixin a la seva lectura.

En definitiva, se'ls ha inhabilitat al considerar-los autoritats administratives o simples funcionaris, com qualsevol cap de negociat o persona integrada en l'administració pública. Quan va tenir lloc el cas Atutxa, encara no s'havia reformat la llei orgànica que regeix el funcionament del Tribunal Constitucional. En una decisió del govern del Partit Popular, durament criticada per tres magistrats constitucionals dissidents i per la totalitat de la doctrina constitucional, es va erigir el Tribunal Constitucional com el gran poder de l'Estat, per sobre de la sobirania popular, i es va construir així un artificiós delicte de desobediència que ignora l'actual regulació d'aquesta mena d'infraccions en el nostre vigent Codi Penal.

Aquesta reforma legislativa (2015), com diu un dels vots particulars, tenia com a finalitat condemnar per desobediència els polítics catalans que havien iniciat el "full de ruta" cap a la independència. L'article 410 del vigent Codi Penal és el que sanciona la desobediència. Aquest precepte està previst exclusivament per protegir el recte i normal funcionament de les administracions públiques. No pot ser aplicat, sense greu tergiversació dels coneixements jurídics, a persones que ostenten càrrecs elegits per la sobirania popular. Que la seva condició és la d'autoritat o de funcionari només ho pot sostenir qui no sap distingir entre els representants del poble i les persones que, mitjançant oposició o per designació, entren al servei de les administracions públiques.

En cap sistema constitucional els parlamentaris són autoritats administratives o funcionaris. Segons els codis penals, fins i tot els del franquisme, "es considerarà funcionari públic tot el que per disposició immediata de la llei o per elecció (és a dir, per designació) o per nomenament d'autoritat competent, participi en l'exercici de funcions públiques" (art. 119 dels Codis Penals de 1963 i 1973). L'actual Codi Penal, en el seu art. 24, reprodueix de forma mimètica el text que acabem d'esmentar. Només una ment desproveïda d'una mínima cultura democràtica pot sostenir que els parlamentaris són autoritats administratives o funcionaris.

El despropòsit penal més cridaner el podem trobar en la sentència que va inhabilitar i destituir el president Torra per la col·locació d'una pancarta amb el llaç groc que simbolitzava la protesta, multipartidista, per la detenció arbitrària dels condemnats en el Procés, segons l'opinió dels grups de treball de l'ONU. S'atribueix a la Junta Electoral Central la condició d'òrgan constitucional i superior jeràrquic a un president de govern, tant central com autonòmic, fent una desgavellada interpretació de l'article 70 de la Constitució, que estableix les causes d'inelegibilitat i incompatibilitat dels diputats i senadors.

Amb l'actual Codi Penal, el delicte de desobediència en el si de l'administració pública només és aplicable a les autoritats administratives o als funcionaris. Si volen estendre-la als representants de la sobirania popular, hauran de redactar un article nou i específic, la constitucionalitat del qual, a priori, em sembla insostenible.

José Antonio Martín Pallín és magistrat emèrit del Tribunal Suprem, comissionat de la Comissió Internacional de Juristes (Ginebra) i advocat.

stats