L’Espanya nacionalista. Falange i Govern

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa Falange Española és el factor essencial del nou Estat espanyol [...] Tot allò que no quedi sotmès al jou simbòlic de la Falange s’ha de combatre i aniquilar de manera implacable. Espanya és Falange i res més que Falange, de la mateixa manera que la URSS és el Partit Comunista, Itàlia el feixisme i Alemanya el nacionalsocialisme. Aquesta és la doctrina totalitària correcta. Però aquesta doctrina, en nom de la qual el falangista sacrifica sense pietat als seus compatriotes, ja siguin comunistes o capitalistes, republicans o monàrquics, liberals o conservadors, creients o ateus, perd del tot el seu caràcter totalitari, i fins i tot la seva capacitat de terror, quan pretén exercir sobre l’Estat la mateixa violència que exerceix sobre el ciutadà. [...] Els principals ministeris del govern de Burgos -el de relacions exteriors i el que assegura l’ordre- no tan sols no s’atorgaren a falangistes, sinó que van ser confiats a homes molt allunyats de Falange: el general comte de Jordana i el general Martínez Anido. Què s’ha deixat en mans de falangistes? [...] Els ministeris d’Agricultura, Organització Sindical, Indústria, i Comerç, són els únics en mans d’autèntics falangistes. Són suficients per tal que els valents de Falange facin la seva revolució. [...] A la resta de ministeris hi ha vells polítics monàrquics, militars disciplinats o tècnics sotmesos al cabdill. Governen el país sense cap mena de neguit revolucionari. Com cal esperar, diuen estar a les ordres del partit, però mai no s’ha vist que destaquin per allò que a l’Espanya nacionalista s’anomena “espíritu de la Falange”, peculiar esperit basat en manca de sentit comú, crueltat i lliurar-se a tota mena de concupiscències, sota la severa llei d’una jerarquia i d’una moral com les practicades per gent de mala vida, bandes de brètols i organitzacions terroristes. Els homes que Franco ha posat al front dels principals ministeris són només falangistes de nom; però les seves reserves de consciència davant aquesta barbàrie no els priva d’usar el falangisme com eina de govern. Així, al front del Ministeri de Justícia hi ha un antic monàrquic tradicionalista, el comte de Rodezno. La seva fantasia és esdevenir Gran Inquisidor de España. Per ell, catòlic abans de res, creient fervorós i autèntic, els falangistes que sembren terror arreu de l’Espanya nacionalista mereixen la mateixa consideració que els galifardeus del Sant Ofici en el segle XVI. Sota la seva inspiració, la justícia espanyola s’ha transformat en un Tribunal de la Fe que després de conquerir un poble engega una implacable depuració d’heretges. Rere l’exèrcit victoriós marxa una munió de batxillers i llicenciats, clergues obedients i famèlics, reclutes triats entre els més incapaços i fracassats en qualsevol professió que, pel sol fet de sotmetre’s al jou de Falange, mereixen l’ascens a oficials del Cuerpo Jurídico Militar, a mans del qual Franco ha posat la justícia. [...]