L'espiral pessimista del català
El mes passat aquest diari va publicar una entrevista a Nicolas Levrat, el relator especial de l'ONU sobre qüestions de minories, que acaba de fer una visita d'estudi a la Unió Europea. A la pregunta de si el català està en perill, Levrat va respondre sense embuts: "No, la meva opinió és que no; a la Unió Europea hi ha moltes altres llengües que estan en molt més perill que el català".
No, el català no està en perill. En canvi, des de fa un cert temps la percepció de la societat catalana sobre el futur del català ha entrat en una espiral pessimista. La darrera Enquesta Longitudinal del CEO, donada a conèixer el 5 de març, permet copsar la rapidesa amb què ha empitjorat aquesta percepció. Ara mateix, el 52% dels entrevistats creuen que en el futur immediat el català s'usarà menys que avui, quan l'any 2024 eren el 48% i el 2023, el 42%. Que la percepció ha empitjorat és clar; la pregunta que caldria fer-se és si la realitat també ho ha fet tant.
La mateixa Enquesta Longitudinal conté altres dades que ens ajuden a posar-nos en guàrdia sobre la correspondència entre les percepcions de la gent i la realitat. En una de les preguntes, els enquestats havien d'estimar el percentatge de residents a Catalunya que han nascut fora d'Espanya. El 2025 quatre de cada deu entrevistats van dir que el percentatge és superior al 50%, mentre que l'any anterior aquesta estimació tan exagerada només l'havien fet dos de cada deu entrevistats. En conjunt, els entrevistats del 2025 troben que la mitjana de nascuts a l'estranger és del 36%, una xifra que contrasta notablement amb el 25% real.
Un exemple concret de distància entre les percepcions i la realitat té a veure amb els anomenats "fills interruptors". En una entrevista al diari Vilaweb del novembre passat, significativament titulada "Vivim un procés de substitució lingüística", la sociolingüista Ester Baiget va fer molt d'èmfasi en aquest suposat "fenomen". En un procés de substitució clàssic són els pares que decideixen no transmetre la llengua als fills. Així és com va anar a la Catalunya Nord durant el segle XX, per posar un exemple indiscutible de substitució en el nostre àmbit lingüístic. El cas dels fills interruptors va al revés: són els fills, als quals sí que s'ha transmès la llengua, que decideixen no fer-la servir. En aquest cas, els fills interruptors serien els fills de famílies catalanoparlants que decideixen passar-se al castellà i que suposadament no tenen previst transmetre el català als seus fills.
La veritat és que no hi ha cap estudi sociolingüístic empíric que hagi detectat aquest fenomen a Catalunya o que permeti considerar-lo significatiu. Ni tan sols a la ciutat de Barcelona, on les xifres del català sempre es queden més curtes, és possible identificar aquest fenomen. És inútil buscar-lo, per exemple, a l'Enquesta a la Joventut de Barcelona 2025 donada a conèixer l'11 de març: els possibles interruptors menors de 15 anys no formen part de la mostra i els de 15-19 no tenen fills als quals no estiguin transmetent la llengua. (Un resultat interessant de l'EJOB, que no s'ha ponderat prou, és que, entre els joves de 15 a 24 anys, la proporció d'usuaris habituals del català és clarament superior a la dels joves de 25 a 34.)
Respecte a aquest suposat fenomen, el reportatge sobre la llengua dels joves de Laura Serra publicat en aquest diari el 7 de març és ambivalent. Serra deia el que s'ha de dir: "Les xifres no avalen que [els fills interruptors] existeixin a Catalunya". Però també feia planar el fantasma dels fills interruptors damunt l'article, amb tot de condicionals i futuribles hipotètics: "si" la tendència dels joves a identificar-se amb el castellà arribés "a l'extrem", "podria" tenir impacte "en les generacions que encara han de néixer". Sort que la periodista va reblar el clau amb les paraules de l'expert Esteve Valls: la història dels fills interruptors "és un avís, no una constatació".
La paradoxa més gran de tot plegat és que l'espiral pessimista s'accentua en un moment de màxim suport institucional al català. El català té un departament de Política Lingüística sencer, que com va explicar el conseller al Parlament l'any 2026 tindrà el millor pressupost de la història (si ERC hi posa seny, és clar), i el català té un Pacte Nacional per la Llengua que no té parió en cap altra llengua minoritària europea. Caldrà veure si el departament, amb els seus 85 milions d'euros, reverteix l'espiral pessimista, o si les narratives interessades continuen mistificant la realitat.