Una Europa desubicada
Cada nou front de guerra incrementa la sensació de descontrol que viu la Unió Europea. "Occident tal com el coneixem ja no existeix", declarava Ursula von der Leyen en una entrevista al diari alemany Die Zeit l’abril passat. El veïnat europeu està en flames. L’escalada bèl·lica entre Israel i l’Iran ha acabat convertida en qüestió de dies en una guerra oberta que alimenta, encara més, el risc de proliferació nuclear que acompanya aquest procés de rearmament que es viu a escala global.
Si alguna cosa hauria d’haver après a hores d'ara la Unió Europea és que cap canvi de règim provocat per la força des de l’exterior no ha tingut resultats positius en els últims trenta anys. Ho hem viscut a l’Afganistan (2001), a l’Iraq (2003) i a Líbia (2011). Ara un esfondrament del règim iranià amenaçaria, d’entrada, d’augmentar encara més el nivell de caos que ja es viu a la regió.
Però com que la Unió Europea s’ha col·locat ella mateixa en una posició d’observadora incapaç, cada nou episodi bèl·lic, serveix, sobretot, per constatar les contradiccions internes que marquen la política exterior europea i el declivi de la seva influència regional.
Mentre el comissari europeu Andrius Kubilius, que ocupa la recentment creada cartera de Defensa i Espai, assegurava fa poc que en la guerra de Rússia a Ucraïna “la diplomàcia no ajudarà, només la força”, el missatge de Brussel·les és totalment oposat quan es tracta del Pròxim Orient. “La seguretat duradora es construeix mitjançant la diplomàcia, no l'acció militar”, deia l’alta representant per a la política exterior europea, Kaja Kallas, aquest cap de setmana, després de reunir-se amb el ministre d'Afers Exteriors de l'Iran.
La cacofonia europea és evident entre capitals i s’expressa també en les contorsions d’un argumentari que queda en evidència quan es compara la doble moral de la UE davant dels conflictes latents al seu veïnatge sud i est.
Alemanya, França, el Regne Unit i Itàlia configuren el front més abrandat de suport a Israel davant l'Iran. Però mentre Berlín i París demanen públicament el retorn de la diplomàcia, el Regne Unit ha decidit enviar avions de combat a les seves bases al Pròxim Orient davant la possibilitat que la situació continuï agreujant-se. Per la seva banda, Von der Leyen, quan li van preguntar en roda de premsa durant la reunió del G-7 al Canadà si creu que una solució diplomàtica és preferible al conflicte militar, va reconèixer estar d’acord amb Benjamin Netanyahu quan diu "que l'Iran no hauria de tenir armes nuclears", tot i que va afegir: "Per descomptat, crec que una solució negociada és, a llarg termini, la millor solució".
A Kananaskis, la cimera dels països més industrialitzats d’un món en clara recomposició s’ha limitat al control de danys i a evitar la toxicitat trumpista que ja va fer descarrilar el G-7 del 2018.
Una UE obsessionada amb evitar el trencament amb els Estats Units intentava fer entendre a Trump, altre cop, que una guerra comercial transatlàntica tindria conseqüències directes en el programa de rearmament europeu. A això se li suma la incertesa que comportaria un conflicte prolongat a l'Orient Mitjà, que podria desencadenar un repunt de la inflació a tot Europa. Això podria obligar, també, el Banc Central Europeu a apujar els tipus d'interès, cosa que dificultaria encara més la inversió i el creixement empresarial.
Els fronts es multipliquen. La sensació de vulnerabilitat s’ha instal·lat permanentment en la política europea. En un món de dependències asimètriques, la UE continua aferrada a l’instrument que li ha garantit fins ara la seva dosi d’influència global: el poder comercial. Davant les febleses diplomàtiques, la UE multiplica, en canvi, els seus acords comercials amb mig món (Mercosur, Índia, Nova Zelanda...).
En l’últim article escrit abans de morir pel politòleg Joseph Nye juntament amb Robert Keohane, publicat ara a l’últim número de la revista Foreign Affairs,els dos experts teoritzen sobre el “final del llarg segle americà” amb la renúncia per part de Donald Trump al poder tou i la seva aposta per abraçar la coerció com a únic instrument per apuntalar la capacitat de sortir-se amb la seva. Europa –escriuen Nye i Keonane– podria exercir certa contrainfluència en el sector comercial si no fos tan dependent dels Estats Units en matèria de seguretat.
El ritme vertiginós dels canvis globals, i l’impacte d’unes relacions geopolítiques marcades per l’exercici del poder dur i la confrontació, agreugen les febleses estructurals europees i la seva pròpia concepció.