Europa naufraga amb la immigració
La Unió Europea es prepara per a la posada en funcionament del seu Pacte Migratori i el primer que fa —com podeu llegir a la crònica de Gerard Fageda en aquest diari— és activar l'anomenada "eina de solidaritat de la UE", per tal que els estats que reben menys immigració puguin ajudar —si volen— els estats que en reben més: sigui acollint una part de la població immigrada, sigui aportant fons, sigui aportant cossos armats i altres reforços de seguretat fronterera. A tal efecte, la Comissió Europea ha elaborat de moment una llista d'estats membres que considera “sota pressió migratòria”, i que per tant són mereixedors de l'ajuda dels altres estats, perquè pateixen “arribades desproporcionades” d'immigrants. Es tracta d'estats com Itàlia, Espanya, Xipre o Grècia. Els estats que tenen menys arribada d'immigrants, i que per tant haurien d'ajudar els primers (com els del bloc dels nòrdics, o els de l'est) no en volen ni sentir a parlar. Ja van impedir que l'eina de solidaritat fos d'aplicació obligatòria, i és ben raonable dubtar que s'apliqui mai si ho han de fer de forma voluntària.
En definitiva, es tracta de l'oposició, tan vella, entre el nord i el sud. Els estats que segons la UE es troben “sota pressió migratòria” són els que no fa tant de temps eren coneguts com els PIGS, una denominació profundament pejorativa que feia un acròstic amb les inicials en anglès dels països a què es referia com a “porcs”: Portugal, Italy, Greece, Spain. El predicament dels discursos xenòfobs, supremacistes i antiimmigració en països amb índexs d'immigració molt baixos —com els que es trobaven al costat comunista del Teló d'Acer durant la Guerra Freda— és un fenomen que ve d'enrere i que demostra que aquests discursos d'odi no són només reactius: també poden ser propositius. No apareixen només com a reacció a l'arribada més o menys nombrosa d'immigrants, sinó que també poden produir-se sense que hi hagi una gran afluència immigratòria. Perquè allò que fa prosperar aquests discursos no són els “problemes” que genera la immigració, sinó la por i l'aporofòbia. Por, racisme i fàstic dels pobres. Aquests són els vertaders combustibles que fan cremar aquests discursos incendiaris.
Que són precisament els discursos sobre els quals Europa ha bastit la seva temorosa, reaccionària i hipòcrita política en matèria d'immigració. Repartir-se la immigració com qui s'ha de repartir la ronya, i d'aquest plantejament dir-ne “solidaritat”, al mateix temps que Meloni renova l'acord amb Líbia per seguir pagant a aquest país per fer la feina bruta en la vigilància marítima (bàsicament, metrallar i enfonsar pasteres plenes de persones indefenses) és caure en tots els tòpics ultradretans que abans representaven Hongria, Polònia o Bielorússia, però que han acabat contaminant bona part dels centres de decisió de la Unió Europea i dels seus estats membres, començant pels més forts. Una Europa de població envellida, necessitada com mai d'immigrants però encongida per les soflames de les extremes dretes. Un mal auguri.