Una Europa submisa

1. Retrats. Les fotos oficials sovint diuen moltes coses: els seus actors, per acció o per omissió, les carreguen de significació. Escenari: un camp de golf propietat de Donald Trump. Protagonistes: el president dels Estats Units i la presidenta de la Unió Europea, Ursula von der Leyen. Tema: una encaixada de mans per segellar l’acord comercial entre la potència americana i l'aliança europea. N’hi ha prou amb veure el rictus desafiant de Trump i el somriure tímid de Von der Leyen per entendre què passa: la claudicació d’Europa davant el despotisme del president nord-americà. 

S’havia venut l’escena com el pacte del 15% d’aranzels recíprocs en l’àmbit comercial entre les dues potències. De cop, el 15% europeu ha desaparegut. I, per si no n'hi havia prou, Von der Leyen assumia el compromís que Europa gasti 640.000 milions d’euros en la compra d’energia als Estats Units. Mentre Trump celebrava “el millor dels acords”, Von der Leyen assegurava: “Ho hem aconseguit i és bo”. Paraula d’honor. Aconseguit, què? Algú s’imagina el general de Gaulle rient les gràcies a un president nord-americà, emblema del nihilisme més reaccionari, en un camp de golf de la seva propietat? Per a Von der Leyen sembla que val tot el que Trump vulgui. El 15% europeu s’ha perdut i ningú sap com ha estat. Hi haurà soroll a Brussel·les? En l’actual desconcert europeu, que el somriure impostat de la presidenta no desmenteix, què es pot esperar?

Ja fa temps que Von der Leyen simbolitza la claudicació d’Europa, la canalització de les pulsions del Vell Continent cap a la radicalització conservadora que està fent forat entre l’electorat de tot arreu, amb l’extrema dreta acorralant les dretes liberals i conservadores. L’autoritarisme postdemocràtic fa forat i cada cop troba menys rebuig i més complicitats. I les institucions europees s’hi acomoden vergonyosament. Europa no només patina en la defensa dels seus interessos, sinó que també claudica en la defensa de la dignitat. La contenció davant el genocidi de Gaza —deixem-nos d’eufemismes— és expressió, a la vegada, d’una inseguretat que impedeix dir les coses pel seu nom, d'anomenar criminal qui ho és —Netanyahu ja no té cap coartada—, de desunió –o, si es vol dir d’una altra manera, de desconfiança entre els països— i de pèrdua dels valors elementals de la cultura democràtica i dels drets humans dels quals Europa havia fet bandera. La condició de víctima dels jueus —durant molt de temps perseguits i menystinguts a tot arreu— no dona dret a la impunitat quan, per defensar-se, fa seves les cruels pràctiques dels botxins.

2. La por del mal. Sembla que es comença a trencar el tabú. Que ja no s'és susceptible de ser assenyalat com a agent del mal per denunciar els crims de les autoritats d’Israel. La defensa dels drets elementals no ha de tenir coartades, ni fronteres ni excepcions, i Netanyahu ha creuat tots els límits. I, tanmateix, Von der Leyen continua jugant amb eufemismes. No, no hi ha lloc per al matís, aquí. El “sí, però” no es pot admetre quan es condemna una comunitat a la fam, quan se li neguen els recursos elementals de supervivència i les imatges cadavèriques d’infants a les acaballes donen la volta al món. Von der Leyen i companyia busquen els matisos per desdibuixar la realitat. La Unió Europa no fa el pas. I, fins i tot quan els presidents Sánchez i Macron o el primer ministre Starmer trenquen, amb prudència, el tabú, surten en tromba els epígons de Trump. Sembla com si estiguéssim en un moment en què molesta que es parli malament del mal. I que el que toca és trobar sempre la coartada que justifiqui l’atrocitat.

És de racionalitat elemental voler saber les causes del que passa i ningú sensat pot negar les barbaritats comeses per Hamàs i companyia. Però això no dona via lliure a la impunitat. Ni fa de la destrucció massiva la resposta adequada. Europa, si realment encara creu que paga la pena defensar les llibertats i els drets fonamentals, si no es vol deixar arrossegar cap a la dissolució dels valors democràtics —en voga amb el trumpisme—, no pot claudicar davant tot aquell que li aixeca la veu, ni posar estores a Trump, ni negar la criminalitat de Netanyahu. Per aquest camí, aviat tindrem el neoautoritarisme instal·lat a tot arreu. La claudicació fa forat en la població. No s'hi val a callar.