Claudicació aranzelària europea
Els que volien creure que l’agressivitat de Donald Trump podria arribar a ser una oportunitat de reafirmació europea ja deuen haver canviat de parer. Davant el vertigen d’una guerra comercial transatlàntica, la UE ha claudicat. Amb l’encaixada de mans escenificada diumenge a Escòcia, Donald Trump s’apuntava una altra victòria comercial, anunciada com sempre amb superlatius, i Ursula von der Leyen, en nom dels Vint-i-set, acceptava uns aranzels del 15% i ampliar la factura comercial europea amb els Estats Units. Les promeses de comprar més petroli i gas nord-americans se sumaran als contractes de defensa que engreixen les exportacions d’armes dels EUA a nivells de rècord. I encara cal negociar a banda l’actual impost del 50% que els Estats Units apliquen a l'acer i l'alumini. La reorientació de la despesa europea reflecteix una nova realitat. És el preu de l’estabilitat, es justificava el comissari europeu de Comerç, Maros Sefcovic, a l'avió de Brussel·les a Glasgow. L’Europa del cap cot, la que fa mesos ha decidit que cal passar aquest tràngol com sigui, sense dinamitar les ja prou malmeses relacions transatlàntiques, sembla haver-se fet amb el control definitiu de les regnes comunitàries.
S’han imposat les tesis d’Alemanya, Itàlia o Irlanda, els tres països que més exporten als Estats Units i que volien limitar els danys d’una guerra comercial a qualsevol preu, i els interessos geopolítics de les repúbliques bàltiques o de Polònia, convençudes que la Unió Europea és incapaç d’ocupar el buit securitari que deixaria una retirada del desplegament militar que els Estats Units tenen al Vell Continent.
La Unió Europea ha acabat acceptant un compromís asimètric per intentar ajustar-se als diferents interessos comercials dels socis europeus: dels fabricants de cotxes i de productes químics alemanys, del sector agrícola i vinícola francès, dels exportadors de medicaments irlandesos, dels fabricants de xips neerlandesos, o dels productors de formatges italians. És més, l'acord, fins i tot, crea una divisió entre irlandesos, ja que els comerciants d'Irlanda del Nord podran vendre als EUA amb un tipus aranzelari del 10%, gràcies a l'acord amb el Regne Unit, mentre que els seus veïns de la República d'Irlanda es veuran afectats pel tipus del 15%. Tants esforços diplomàtics per evitar les conseqüències duaneres del Brexit en la frontera interna irlandesa, i ara això ha passat com si res.
Trump ha fixat el relat de l’ofensiva aranzelària que castiga durament les empreses europees per no produir més als Estats Units, tot i que representen el 60% de les contribucions de les multinacionals estrangeres al PIB dels EUA, tres vegades més que les empreses de la regió Àsia-Pacífic; i ha obviat les xifres reals d’un excedent comercial que només representa menys del 3% del comerç total entre la UE i els EUA, si se sumen el comerç de béns i el de serveis. A més, la Comissió Europea ja s’ha mostrat disposada a fer marxa enrere en els seus plans d'aplicar un impost a les empreses digitals, una mesura que s’ha interpretat com una victòria abans d’hora per a Donald Trump i els gegants tecnològics nord-americans com Apple i Meta, que tenen una batalla oberta contra la regulació comunitària que intenta posar límits al poder monopolístic de les grans plataformes digitals que operen a la Unió. En definitiva, la UE havia de triar entre l’afebliment de la “submissió” a la voluntat d’un poder extern –com ho ha qualificat el primer ministre francès, François Bayrou– i l’afebliment intern de la divisió, i ha optat pel primer. Però el que està en joc és molt més que una negociació comercial. Es tracta, una vegada més, de la redefinició d’una UE a la recerca d’una autonomia estratègica que la faci més independent dels vaivens d’un ordre global en plena contestació normativa. El pacte amb Trump no és aliè a l'altre diàleg de sords que la UE va mantenir amb la Xina fa només una setmana a Pequín.
L’Europa defensiva és cada cop més vulnerable. Com escrivia fa uns dies Daniel S. Hamilton, expert de l’Institut Brookings, “com que les negociacions es basen més en l'espectacle que en el contingut, els terminis i les línies vermelles poden anar i venir”. De moment, però, els Estats Units de Trump ja han firmat set acords comercials bilaterals des del seu retorn al poder i tots han acceptat un augment tarifari. L’espectacle es reprodueix en cada preàmbul d'amenaces i la firma posterior amb somriures i polzes amunt. L’Europa del mal menor també ha optat per l'"alleujament" momentani, però no té cap garantia que la Casa Blanca no tornarà a reobrir la batalla tarifària més endavant, quan li convingui políticament.
