Brussel·les i Pequín es preparen per escenificar un nou diàleg de sords. La Unió Europea i el govern xinès es reuneixen el 24 de juliol en una cimera bilateral que, en teoria, havia de commemorar els 50 anys de relacions diplomàtiques entre els dos blocs, però que s’ha vist enrarida abans de començar. Ni les incerteses comercials globals ni les amenaces aranzelàries que les dues parts intenten capejar no han aconseguit rebaixar la tensió mútua que la UE i la Xina arrosseguen des de fa anys. De fet, la trobada s’havia de celebrar l’abril passat, però Xi Jinping no es va voler desplaçar a Brussel·les, així que seran la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, i el president del Consell, António Costa, els qui aniran a la capital xinesa amb una farcida delegació de càrrecs comunitaris. Però ho fan en peu de guerra. Von der Leyen acusava fa poc la Xina d’inundar els mercats mundials amb una sobreproducció subvencionada i d’utilitzar la seva posició dominant sobre les terres rares com a arma diplomàtica i comercial. Per això, a finals del 2024, la UE va imposar aranzels als vehicles elèctrics xinesos després de determinar que les subvencions estatals donaven als fabricants xinesos un avantatge deslleial respecte al preu dels seus competidors europeus. Pequín va respondre amb un aranzel del 39% al conyac europeu, apuntant directament al cor exportador de països com França.
Però mentre la UE legisla contra aquesta desigualtat, acusa la Xina de “xantatge” i exigeix reciprocitat a les autoritats de Pequín, la realitat entre els estats membres és més complexa i menys homogènia. En l’última dècada, el comerç entre la Unió Europea i la Xina no ha parat de créixer. La UE és el primer soci comercial de la Xina, mentre que la Xina és el segon de la UE. Alemanya, els Països Baixos i Itàlia són els principals importadors i exportadors de mercaderies cap a i des de la Xina. Altres, com Espanya, Hongria, Eslovàquia o Malta, intenten augmentar les inversions xineses al seu territori.
La mateixa complexitat es pot entendre en el posicionament oficial de la UE respecte a una Xina que qualifica de “rival” econòmic, “soci” necessari en el multilateralisme, i “rival sistèmic” que promou models de govern alternatius. Aquesta definició del 2019 serveix, com a mínim, per retratar les contradiccions i la sensació d’amenaça cada vegada més gran que la creixent hegemonia xinesa desperta a Brussel·les. La constatació de com s’han invertit les relacions de poder entre els dos blocs en aquestes quatre dècades d’intercanvis comercials.
En una Europa castigada per la crisi econòmica i financera, la consciència de l’aterratge d’aquesta potència xinesa –que el 2016 va obtenir el control del port del Pireu, el més important de Grècia, i el 2019 incorporava Itàlia i una part dels Balcans al projecte de la Ruta de la Seda– ha anat sumant, des d’aleshores, noves capes de fricció. La pandèmia de la covid-19 va fer evident l'excessiva dependència de la UE de la Xina per a béns estratègics. La confrontació geopolítica es va escalfar el 2021 quan Brussel·les va sancionar funcionaris xinesos per presumptes abusos contra els drets humans a la regió del Xinjiang, i Pequín va respondre amb sancions pròpies contra polítics comunitaris i l’aturada d’una part dels intercanvis bilaterals. La retòrica geopolítica de la UE s’ha endurit especialment després del que Brussel·les considera un suport tàcit de Pequín a Rússia en la invasió d’Ucraïna.
A finals del 2022, un alt càrrec de Brussel·les admetia que “la prova del cotó de l’autonomia estratègica es decidiria en la relació de la UE amb la Xina i no només en com rebaixar la dependència del paraigua de seguretat dels Estats Units”. Des d’aquelles paraules, però, les contradiccions internes a la Unió Europea s’han fet encara més grans, tant en l’estratègia per reduir el risc de la dependència comercial amb la Xina com en la por a una escalada confrontacional amb la nova administració Trump.
La realitat és que Europa està atrapada en la lluita entre els Estats Units i la Xina per l’hegemonia global, i cadascuna de les parts s’està ressituant en el nou escenari. Però mentre la UE sembla haver optat per una relació de vassallatge davant el desafiament de Washington, Brussel·les planta cara a Pequín i reclama un “veritable reequilibri”. Probablement, la cimera d’aquesta setmana serà només part d’una representació, però tant la Xina com la Unió Europea estan immerses en una escalada mútua que necessiten rebaixar.
