Evocacions històriques (1923)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSEditorial publicat avui fa un segle a 'La Veu de Catalunya' (11-XI-1923), diari que dirigia Joaquim Pellicena (Valladolid, 1871 - París, 1938), president de l’Associació de Periodistes de Barcelona de 1922 a 1932. Els censors del dictador Primo de Rivera van eliminar altres articles en aquella edició de l’òrgan de la Lliga, però els va passar per alt la càrrega de fons d’aquest editorial contra la monarquia. Deixava constància del fracàs d’una Corona espanyola incapaç de pensar fórmules intel·ligents –com seria la Commonwealth britànica– que li haurien estalviat la cruenta humiliació de perdre les guerres d’independència a Amèrica, l'Àfrica, les Filipines, i abans contra Portugal.

Han acabat les festes amb les quals l’estat espanyol ha commemorat el sacrifici dels marins que moriren a Cavite i Santiago de Cuba, sense poder evitar la separació de les darreres colònies ultramarines. I ha coincidit, aquesta inauguració del monument evocador de Cartagena, amb la cerimònia oficial de remetre a la família d’un súbdit equatorià, mort al servei de l’estat espanyol en la campanya del Marroc, un present, en la coberta del qual es destaquen els escuts i les banderes d’Espanya i de l’Equador. Aquesta unió dels escuts i les banderes dels pobles que fa un segle se separaren, coincidint amb la commemoració del desastre que ocasionà, fa vint-i-cinc anys, les darreres desintegracions ultramarines, té un doble simbolisme, la significació íntima del qual hauríem d’escatir tots els homes públics que aspiressin al títol d’estadistes en les terres d’Espanya. Causes notòries, efecte dels errors seculars que, com hem dit tantes vegades, iniciaren a Espanya la decadència abans d'arribar la plenitud, produïren la separació, i la separació violenta, de les colònies ultramarines. I aquestes mateixes causes foren les que produïren també la separació violenta de molts territoris europeus i la desintegració de la mateixa Península. Avui, molt sovint, parlen a Madrid de la germanor de Portugal i de la germanor dels pobles transatlàntics. I per a constatar aquesta vinculació espiritual enllacen alguna vegada les banderes i els escuts de l'Equador o de Portugal a la bandera i a l'escut d'Espanya. Un poble que hagués tingut una capacitat de convivència hauria sabut estructurar un imperi en el qual les banderes i els escuts haguessin pogut conviure, sense necessitat de separar-se. L'absència d'aquesta aptitud d'imperi ha fet que els pobles ara reconeguts com a germans, i que tenien realment una vinculació geogràfica i històrica, hagin hagut de separar-se per a poder desenrotllar lliurement llur pròpia personalitat. Una política secular, en virtut de la qual els pobles que l'han suportada i patida no han pogut conèixer altra forma de la convivència que la dominació, ha portat a aquesta situació absurda, en la qual, per a unir els escuts i les banderes que tenen una vinculació geogràfica o històrica, ha calgut separar-ne prèviament els pobles.