Sense excusa per negar l’amnistia a Macià (1930)

De l’article de Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 - Mèxic, 1961) a la portada de La Publicitat (30-IX-1930), diari d’Acció Catalana, partit de centreesquerra catalanista. Francesc Macià arribava a París avui fa 95 anys reenviat a l’exili per la policia espanyola. Havia passat dos dies a Barcelona. Tot i la censura, La Publicitat va destacar aquell episodi. Set mesos després Macià esdevindria president de Catalunya.

Allò que no té excusa és concedir un indult i una amnistia política, els articulats dels quals es combinin de tal manera que en resulti una exclusió personal. Aquesta exclusió, aquesta mena de "privilegi odiós" està renyit amb els principis de dret i amb els principis de justícia. Hi està tan renyit, que de primer antuvi l'opinió general —i no ens dol de dir que en participàvem— va creure que es tractava d'un oblit, immediatament esmenable. En passar els mesos, però, ens hem hagut de convèncer que l'exclusió era volguda, conscientment recercada, i hem hagut de donar crèdit a aquelles paraules que la premsa de Madrid, a darrers de febrer, atribuïa al general Berenguer, declarant que "los delitos políticos del señor Macià eran de tal naturaleza que le ponen al margen de toda amnistía". 1 com que pels mateixos suposats delictes atribuïts al senyor Macià, altres han entrat en l'indult i en l'amnistia, hem hagut de concloure que el nostre il·lustre amic ha estat la víctima propiciatòria sacrificada a l'altar dels poders irresponsables, que ell ha estat com el preu de la llibertat dels altres. I això no té excusa. Tampoc no en té que un home que, qualssevol que siguin les seves idees polítiques i qualsevol que sigui la durada i la raó de la seva absència, conserva la ciutadania espanyola, les autoritats espanyoles el posin fronteres enllà. No té excusa, perquè és un delicte. I encara és un delicte més greu de fer-ho si aquest ciutadà està cridat a presentar-se davant els tribunals. Tampoc no té excusa de convertir la "veritat oficial" en sinònim de contra veritat. [...] No té excusa de voler negar allò que tothom sap i que molts han vist, i de voler convertir la nostra premsa —amb el que la censura en treu i amb el que les declaracions oficials hi posen—en una mena de Gaseta de la Xina. No té excusa, ni té cap eficàcia: a migdia, a la premsa de Madrid, trobarà el públic allò que la premsa barcelonina del matí ha estat impedida de publicar. Això no té excusa i és grotesc. Sovint havíem escrit que el règim Berenguer, tot essent una dictadura perquè no ha restablert l'imperi de la llibertat, tenia respecte al règim Primo de Rivera un avantatge qualitatiu: havia suprimit l'imperi de l'arbitrari. Avui ja no podríem repetir-ho. No volem carregar tota la culpa als seus agents i representants. Aquests podran tenir-la de la conservació de la censura a Barcelona i de la manera d'exercir-la. En el cas Macià, però, ningú no pot pas creure que no hagin obrat d'acord amb el Govern. És el Govern qui, canviant de tàctica, torna als procediments arbitraris del seu antecessor: així la diferència que els separava s'escurça: ja no serà de qualitat, sinó de quantitat, de graus dins l'arbitrarietat. I cal demanar-se: ¿no és el mancar d'una manera evident i innegable a la llei, el pitjor exemple que pot donar un Govern? [...]