Facebook no ens dona les seves dades

En un estat, l’espanyol, amb un dèficit proper al 3% del PIB i un deute que trenca records, és rellevant conèixer que les pèrdues en impostos derivades de l’elusió fiscal van ser de gairebé 30.000 milions d’euros entre el 2016 i el 2021. I sí, aquest període inclou quan estàvem comprant mascaretes i milers de persones s’acollien a ERTOs. Així doncs, coneixem l’import total de les elusions, però no la identitat de les multinacionals que en són responsables. Per què no ho sabem? Per la pressió política d’aquestes mateixes empreses, la connivència d’alguns polítics i l’assentiment d’altres.

Cal tenir-ho clar: l’elusió fiscal no és il·legal, però genera malestar social. Consisteix en aprofitar tota mena d’escletxes per reduir l’import dels impostos a pagar. Sobretot registrant ingressos en països amb tributació baixa, però també fent pressió per obtenir –i aprofitar– tota mena de deduccions, exempcions i subvencions. L’elusió fiscal funciona basant-se en atributs com l’opacitat, la complexitat i la no-cooperació. És un tòpic cert que els que tenen més poder són els que se n’aprofiten. El problema d’aquestes pràctiques és que trenquen el pacte social i creen ressentiment entre els que no tenen les mateixes eines al seu abans: les petites i mitjanes empreses i els autònoms –ara en plenes reclamacions per una millora de la seva situació–, que se senten collats per la burocràcia i els impostos.

La lluita contra l’elusió fiscal fa temps que es treballa en dos fronts: establir l'impost mínim global d’un 15% i millorar la transparència. Tot i que ja avanço que en el context actual de creixent desglobalització i proteccionisme no avançaran amb rapidesa, vegem com estan aquestes dues mesures.

D’una banda, l’impost mínim global, que va impulsar l’OCDE, pretén fixar un impost del 15% per a les empreses amb una facturació superior a 750 milions d’euros al nombre més gran de països possible. Aquesta mesura frenaria la cursa fiscal entre estats per veure qui és capaç d’oferir impostos més baixos. Una competència que, per cert, no sol sortir bé a llarg termini. En aquest sentit, la Unió Europea ja va fer els deures l'any 2022, quan va aprovar una directiva que garanteix que les multinacionals paguin com a mínim el 15% a cada país on operen. Els països membres l’havien de transposar perquè entrés en vigència al cap d’un any –amb algunes excepcions– i així donar temps a les empreses per adaptar-se. Tots ho han fet. Però no tot s’acaba amb l’impost sobre els beneficis. En una escena de la meravellosa sèrie La diplomàtica apareix, de resquitllada, una conversa entre el primer ministre irlandès i una empresa tecnològica que deixarà de beneficiar-se dels impostos baixos d’aquest país arran d’aquest canvi. El polític proposa crear una subvenció feta a mida per a l’activitat d’aquesta empresa. És ficció, però convé tenir-ho present.

D’altra banda, el que proposa la Tax Justice Network és aixecar el veto dels governs a publicar el nom de les empreses que fan servir aquestes pràctiques. La seva hipòtesi és que, només que els noms fossin públics, la pràctica es reduiria. Segons la seva estimació, Espanya podria recaptar un 1,6% de la seva despesa en sanitat, que no és gens menyspreable.

El país amb una política més decidida en aquest sentit és Austràlia. A finals de l’any passat va aprovar una normativa que obliga les multinacionals que hi operin a desglossar la informació per països d’impostos, beneficis i nombre de treballadors, i això permet saber si el nivell d’activitat a cada país està alineat, o no, amb els impostos pagats. Inclou informar de paradisos fiscals clàssics, com Suïssa o Singapur, que cal reconèixer que han fet petits passos cap a una implantació parcial de l’impost mínim global.

Aquest augment de la transparència es fa amb el convenciment que la mesura retornarà milions de diners públics perduts. La premissa és que les empreses no volen veure’s retratades fent una praxi fiscal qüestionable (recordem que no és il·legal i que, per tant, no es podria perseguir). Es tracta purament d’una qüestió de reputació i imatge. I sembla que sí, que la reputació és important, perquè multinacionals nord-americanes han demanat al president Donald Trump que pressioni el primer ministre australià perquè elimini aquesta normativa. És curiós com a algunes de les empreses afectades, com ara Facebook o Apple, que tenen accés a una quantitat ingent de les nostres dades, quan es tracta que ens tornin el favor amb les seves dades, no els ve tan de gust.