L'aprovació dels pressupostos anuals d'un govern autonòmic s'hauria d'abordar com una qüestió prioritària i separada d'altres reivindicacions polítiques que depenen d'àmbits institucionals diferents. Quan uns comptes públics estan prorrogats, l'administració perd capacitat per actualitzar programes, ajustar partides a noves necessitats i desplegar polítiques públiques amb més ambició. En particular, l'ampliació de la despesa social –en àmbits com la sanitat, l'educació i l'atenció a col·lectius vulnerables– requereix un marc pressupostari vigent i plenament operatiu. Condicionar l'aprovació d'aquests pressupostos a demandes el compliment de les quals correspon principalment al govern central introdueix un factor de bloqueig que acaba afectant directament la ciutadania, que veu endarrerides o limitades polítiques que sí que estan dins de la competència del govern autonòmic.
Des d'una perspectiva de metodologia de negociació, convé diferenciar clarament els plans en què se situen les diverses reivindicacions. Les negociacions complexes solen avançar amb més eficàcia quan se separen els assumptes que depenen d'actors diferents o de nivells institucionals diferents. En aquest cas, l'aprovació dels pressupostos autonòmics s'hauria d'avaluar pel contingut i per la capacitat per millorar els serveis públics i la cohesió social al territori. Alhora, la reivindicació de la transferència completa de la gestió del principal impost, l’IRPF, és una qüestió que requereix necessàriament la intervenció i la decisió del govern central, malgrat que en l’acord d’investidura entre el PSC i ERC hi havia l’acord d’impulsar un sistema de finançament singular que avanci cap a la plena sobirania fiscal, basat en la relació bilateral amb l’Estat i la recaptació, gestió i liquidació de tots els impostos. Però barrejar tots dos assumptes en una única negociació no només dificulta els acords, sinó que desplaça el focus del debat des de les necessitats immediates de la ciutadania cap a una disputa institucional que, tot i que és molt important, cal resoldre en un altre àmbit.
Una via constructiva seria, precisament, separar formalment les dues negociacions i transformar-les en processos complementaris. El govern autonòmic i ERC podrien assolir un acord per aprovar els pressupostos que permeti desbloquejar l'augment de la despesa social, i alhora signar un compromís polític conjunt per impulsar davant del govern central la transferència plena de la gestió d'aquest impost. Un posicionament compartit reforçaria la legitimitat de la demanda i augmentaria el seu pes en la negociació amb l'executiu central. D'aquesta manera, cada qüestió avançaria en l'àmbit on es pot resoldre realment: els pressupostos per atendre les necessitats immediates de la ciutadania, al Parlament de Catalunya, i la reivindicació fiscal, mitjançant una acció política conjunta de PSC i ERC, dirigida al govern central. Insistir a presentar el traspàs com un procés gradual i pactat, esperant que passin les eleccions andaluses, que com a més tard seran al juny i que són un factor que condiciona molt el govern central, podria rebaixar els temors actuals derivats de les declaracions de la ministra d’Hisenda, que ara no pot dir en públic que finalment es farà tot el traspàs de l’IRPF a Catalunya, com creu el president Illa. En les tècniques de negociació es considera una virtut estratègica la capacitat de construir sempre punts de trobada en moments com aquest. Cal evitar el que es coneix com la “trampa del suïcidi”, és a dir, quedar atrapats en posicions públiques de no retorn i adoptades per por del cost reputacional de retrocedir o esperar, en aquest cas tres mesos. Per no caure en aquest parany, els negociadors experimentats procuren dissenyar solucions que permetin a les dues parts preservar la seva credibilitat, donar-se un temps que generi un marge de maniobra i transformar posicions rígides en un procés gradual de convergència que doni un marge temporal, en aquest cas, a la part que té més dificultats per explicar l'acord als seus, que és el govern central.
