Des de fa mesos se’ns repeteix que estem a punt de caure en deflació, o sigui, en un període prolongat de reduccions de preus, i que això tindria dues greus conseqüències. D’una banda, els consumidors posposarien les compres esperant les baixades dels preus, cosa que crearia una situació de falta de demanda i, per tant, de depressió; de l’altra, com que els preus i els salaris es reduirien però els deutes no, el pes dels deutes augmentaria fins a esclafar els països i les persones endeutats. Inevitablement, se’ns posa com a exemple el cas del Japó, un país que se’ns ve a dir que està patint una situació espantosa. E. Hugh ho expressava així a l’ARA (20/10/13): “Aquest país va tenir una bombolla que va esclatar el 1992, i va entrar en deflació el 1997 per culpa de la debilitat constant de la demanda interna. Ara ja ens trobem al 2013 i el país segueix lluitant contra la deflació [amb] el deute públic més gran del món”, i concloïa que nosaltres també podríem caure en aquell “forat negre”. Per això l’ARA (16/5/14) ens diu que “L’estancament de l’eurozona afegeix pressió a Draghi perquè actuï” i que “el BCE va ratificar ahir que actuarà […] per evitar que la baixa inflació s’allargui”.
En resum, se’ns diu que estem a prop d’una nova catàstrofe i que cal que les autoritats (llunyanes) actuïn per evitar-nos-la.
Cap de les dues coses té gaire sentit.
Comencem per l’ajornament de la demanda. És possible imaginar persones que, veient que els preus estan caient, decideixin esperar que caiguin més, però només quan els preus cauen molt ràpidament, com passa cíclicament a la borsa, de vegades amb els immobles i sempre amb els productes tecnològics. Ara bé, la deflació de què estem parlant és una caiguda lentíssima dels preus: al Japó són ara un 97% del que eren fa disset anys, i l’any que van caure més de pressa (2009) van baixar un 1,3%. Les persones reals no som sensibles a aquests canvis; de fet, som prou impulsius perquè les vendes de cotxes es disparin cada any just abans de Setmana Santa i de l’agost.
Pel que fa a la possibilitat d’evitar aquesta situació, l’equivalent al Japó de Mario Draghi ha fet un esforç enorme per estimular l’economia. Perquè ens en fem una idea: fa vint anys al Japó hi havia en circulació poc més d’un ien per cada ien de valor de la producció (per als entesos: M2/PIB), i ara n’hi ha gairebé dos. Les mateixes xifres als EUA són 0,45 i 0,64. Dit d’una altra manera: ara es demana a Draghi que imprimeixi euros, però no ha servit de res inundar el Japó de iens. Pel que fa a retallar impostos i augmentar la despesa pública, el Japó ho ha fet fins a portar el deute públic a la increïble proporció del 245% del seu PIB, mentre nosaltres ens esgarrifem (amb raó) perquè el nostre està arribant al 100%. Només l’11% de l’augment del deute japonès es deu a l’efecte de la deflació. Tot i això, l’economia japonesa està estancada: durant els anys setanta i vuitanta havia estat creixent ràpidament, però avui és només un 10% més gran que fa 17 anys (la mateixa proporció a Espanya és del 37%).
Tot això ens indica que, quan es donen determinades circumstàncies, els esforços de les autoritats poden fer molt poc per evitar la deflació i l’estancament de la producció, la qual cosa suscita dues qüestions: quines són aquestes circumstàncies i quines són les conseqüències reals d’aquesta situació que no es pot evitar.
En realitat, el Japó no està estancat perquè hagi caigut en una deflació, sinó perquè és un país molt envellit. Al Japó sempre hi ha hagut pràcticament plena ocupació (l’atur mai no ha arribat al 5,5%), però avui hi treballen un 4% menys de persones que fa 17 anys (a Espanya, malgrat l’atur actual, n’hi treballen un 24% més), mentre que la població més gran de 64 anys ha passat de representar el 14% al 24% del total (a Espanya, ha passat del 15% al 18%).
Un país envellit és un país que estalvia molt i inverteix poc, i això, es faci el que es faci, implica una recessió permanent.
Ara bé, la paraula recessió sona malament, però no necessàriament ha de ser amarga. Ja hem dit que al Japó no hi ha un atur significatiu. Afegim que si la renda per càpita del Japó era el 108% de la francesa fa 17 anys, ara és del 103%. És un retrocés relatiu, sens dubte, però a càmera lenta. Finalment, el Japó es manté com un dels països més equitatius del món, al nivell dels nòrdics.
En definitiva, ni la deflació és tan terrible, ni les autoritats llunyanes poden fer gaire cosa per evitar-la. Tot el que se’ns diu, doncs, no sembla sinó una manera de distreure’ns del que realment ens hauria d’interessar. I el que ens hauria d’interessar és que les nostres autoritats ho han fet i ho estan fent prou malament perquè el nostre problema sigui un altre: haver muntat un sistema que és incapaç de donar feina a tothom i que distribueix la riquesa molt malament.