Hem de reinventar la política

No estem farts de la política. Estem farts dels polítics i d’aquesta manera de fer que està generalitzant les mentides, els retrets i la pèrdua de rumb. Estem farts de la seva degradació. Estem cansats del discurs públic dels governants, d’aquí i d’arreu, de dretes i d’esquerres. Aquesta fatiga no expressa un rebuig a la vida col·lectiva ni a la deliberació democràtica, sinó una intuïció lúcida. La política ha estat substituïda per la gestió del poder, per la lògica del partit i per una administració tècnica del present que ha renunciat a pensar el futur com a projecte compartit que té com a finalitat el benestar de les societats.

A la Grècia clàssica, fer política no equivalia a governar ni a gestionar interessos, era una pràctica de la paraula compromesa i responsable amb la societat, la mostra clara de l’argumentació lògica del conflicte. Com recorda Aristòtil, l’ésser humà és un zoon politikon perquè posseeix la capacitat que li atorga el logos (la paraula), de deliberar col·lectivament sobre el que és just i el que és injust, sobre el que és convenient i el que és nociu per a la comunitat. La política no era una tècnica reservada a una classe professional, sinó una activitat constitutiva de la ciutadania (sense oblidar un fet tan greu com que les dones i els esclaus no en podien prendre part). Sense participació activa no hi havia polis i la ciutat esdevenia caos, desordre...

Aquest nucli originari es desplaça radicalment en la modernitat tardana. La política esdevé representació, una representació que es fossilitza en estructures partidistes que tendeixen a confondre els seus interessos amb l’interès general. El resultat és una paradoxa, ja que, en nom de la democràcia, es buida la democràcia de contingut. La ciutadania ja no és subjecte polític, sinó públic electoral; ja no decideix, sinó que s’anul·la la capacitat de raciocini; ja no construeix el que és comú, sinó que escull entre opcions precuinades.

Aquest procés ha estat analitzat amb lucidesa per Hannah Arendt quan distingeix entre l’espai de l’acció política i l’esfera de la mera administració. Quan la política es redueix a la gestió de necessitats o a l’optimització de processos, desapareix l’espai on els ciutadans poden aparèixer com a iguals en la pluralitat. Sense aquest espai d’aparició, la política perd la seva dimensió pròpiament humana.

El bipartidisme, en aquest context, no és només un problema institucional, sinó també conceptual. Parteix del supòsit que la societat és binària, que els conflictes es poden reduir a dues posicions antagòniques estables. Però la societat contemporània és radicalment més complexa perquè està travessada per veus múltiples, per demandes heterogènies i per conflictes que no poden ser absorbits per una única lògica dual. Com assenyala Jacques Rancière, la política ha de néixer precisament quan aquells que no utilitzen el pensament crític i constructiu irrompen en l’espai públic i, amb el seu punt de vista, desatenen el repartiment del que és necessari i útil en la vida quotidiana de la majoria de la població. Allà on l’ordre social ho determina tot, no hi ha política, hi ha policia; és a dir, no hi ha possibilitat de dissens.

Davant d’això, la crida a una tabula rasa no ha de ser llegida com un gest nihilista, nietzscheà, sinó com una operació crítica. Es tracta de reinventar categories esgotades com la de partit, bloc, fidelitat, per recuperar el sentit originari de la política com a pràctica col·lectiva de pensament. Això no implica negar el conflicte, sinó assumir-lo com a condició constitutiva de la democràcia. Tal com defensa Chantal Mouffe, una democràcia viva no elimina l’antagonisme, sinó que el transforma en una confrontació saludable entre adversaris, en lloc de convertir-lo en un xoc agònic i malaltís entre enemics.

Fer política avui exigeix, per tant, reaprendre a escoltar des d’una escolta estructural, capaç d’acceptar la polifonia social. La societat no és unívoca ni homogènia, és coral. La tasca de la política no és imposar un uníson artificial, sinó articular la diferència sense anul·lar-la, convidant la dialèctica a perviure. Només així la política pot deixar de ser una pràctica de conservació del poder i tornar a ser allò que havia estat en el seu origen, això és, una manera compartida de pensar i construir el món.

Potser, doncs, no estem farts de la política. Potser estem farts d’un sistema que n’ha oblidat el sentit. I potser el vertader gest polític avui consisteix a atrevir-nos, de nou, a exigir començar de zero i a fer política junts.