Publicitat
Publicitat

L’OBSERVADORA

El fil d’Ariadna

“Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança”

Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

Van passant els dies i vivim immersos en el desconcert, però confiant que hi ha un fil d’Ariadna que es va descabdellant de manera invisible per sortir del laberint. Nou presos polítics, set exiliats i cinc mesos de Generalitat intervinguda, a més d’unes eleccions guanyades pel bloc sobiranista i quatre intents d’investidura fallits. L’economia es manté forta al marge de la política i malgrat la sortida de seus financeres, però ningú no és capaç de valorar el pes de la incertesa sobre les decisions empresarials a llarg termini. Tot i aquest panorama, el sobiranisme s’ha confirmat com un moviment pacífic i sòlid que tard o d’hora ha de trobar la manera de ser canalitzat políticament en una Europa tèbia però on té la capacitat d’esdevenir un agent provocador entre estats.

I aquesta mateixa solidesa que demostra el moviment sobiranista -que alguns consideraven que seria una efervescència vinculada a la crisi econòmica-, també la demostra, més del que molts creien, la pètria negativa de l’Estat profund a afrontar la qüestió catalana amb el coratge necessari per solucionar-la i no amb l’impuls de vèncer-la un cop més en la història.

Però confiar en la sortida de la situació actual requereix evitar el voluntarisme, el fals optimisme de comercial i la moralina. Aplicar el màxim realisme mirant a llarg termini demana fugir del “com pitjor millor” i dels mèdiums que interpreten el patiment, i se l’apropien sense rubor, com el mètode per a la salvació col·lectiva. El suport als presos ha de ser absolut, començant per la denúncia massiva i permanent de la seva situació internament i internacionalment. Cal, precisament, escoltar la seva opinió i determinació en els objectius, però també el seu pragmatisme en la lectura de la situació i la seva demanda de formació d’un govern efectiu que recuperi les institucions, el terreny perdut, i pugui facilitar una nova estratègia política. El patiment dels presos i de les seves famílies, precisament, reclama realisme i no justifica, ans al contrari, negar-se a fer el balanç de danys passant per alt la realitat de la tarda del 27-0. Aquest és un moviment polític democràtic i cívic d’una societat madura que demana més transparència i realisme, més valentia, que falsos optimismes.

Els instruments del Procés són i seran únicament: la democràcia i el civisme.

DEMOCRÀCIA

Democràcia entesa com la defensa d’un projecte per a un país millor amb un màxim comú denominador intern que posi en evidència la inexistència d’un projecte de l’Estat per a Catalunya, més enllà de la fallida reforma de l’Estatut. Valors democràtics per denunciar internacionalment i internament el retrocés del sistema polític i judicial a Espanya. La presència d’exiliats a Alemanya, Escòcia, Suïssa i Bèlgica jugarà un paper lent però segur en la denúncia de l’abús de poder d’un govern espanyol que ha renunciat a la política i l’ha deixat en mans dels jutges.

Després de les eleccions del 21-D, el 47,5% dels votants van optar per una majoria parlamentària independentista. Per simplificar, depèn en última instància d’aquesta majoria que hi hagi govern abans del 22 de maig. Anar a eleccions posaria en evidència el trencament entre JxCat, ERC i la CUP. Si aquesta majoria no es fes efectiva, s’obriria una nova majoria possible amb la col·laboració dels comuns. Les dues opcions demanen perfils presidenciables diferents i tempos diferents. Però en tots dos casos l’alliberament dels presos polítics i la denúncia del poder de l’Estat profund, ja no immobilista sinó sovint reaccionari, jugaran un paper central en els pròxims mesos i anys. L’objectiu continuarà sent construir una proposta de país millor, que obtingui el suport voluntari i transversal d’una societat diversa i plural. Ampliar la base sense essencialismes, de manera inclusiva i respectuosa. Mentrestant, a la pregunta de què podem fer hi ha una resposta segura: actuar pacíficament, perseverantment, responsablement. Mantenir el civisme i el pacifisme com la targeta de presentació al món. Recuperar l’elogi del viure de Joan Maragall i la seva aposta per la responsabilitat individual. “Esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dones, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me”.

Democràcia i civisme, no hi ha dreceres.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT