Fill 'in vitro' i dol genètic

Llegim a l’Ara Balears aquest titular: "Saber a 37 anys que som filla d’un donant de semen em va fer passar un procés molt traumàtic”. Ho diu una dona amb nom fictici, que explica, també, que ha hagut de “passar un dol genètic tota sola”, com “si s’hagués mort una part d’ella”, diu. I afegeix: “Em mirava al mirall i em costava reconèixer-me”. Tampoc no entén per què “només la consulta privada on els pares la varen concebre pot tenir les dades de qui és realment el seu progenitor" (ella anomena així el donant). 

No em puc posar en la seva pell, esclar, però no ho entenc gaire. És cert que imaginar-te un individu que va a una cambreta de la clínica Fertilguay, potser amb una revista porno, a executar la feina que farà possible la teva presència al món no és gaire engrescador. Però no ho és més imaginar-te el teu pare i la teva mare fent aquelles postures que tan patèticament i brillantment va descriure Sylvia Plath al llit o al vestidor d’El Corte Inglés el dia que et van concebre. “Dol genètic” perquè els teus pares no podien tenir fills i ho van fer així? Quan la dona diu que no es reconeix al mirall i és com si s’hagués mort una part d’ella, provo d’entendre-la. ¿Deu sentir-se com els orfes o els fills d’una violació? Potser això seu és més intens?

La vida moderna ens porta traumes moderns, que sovint veiem reflectits en documentals o pòdcasts on la paraula valenta es diu moltes vegades. El que és sorprenent d’aquestes demandes de drets per part dels fills envers els pares és que jo em pensava que havíem superat el debat de la biologia. És ton pare qui et fa de pare. Però aquesta frase només la diuen els pares. Els fills, ja es veu, li donen una importància fora de mida a la biologia, cosa que deu provocar un gran “dol genètic” als que han exercit de “progenitors”, però no ho deuen dir per si se’ls acusa d’apropiació cultural i se’ls denuncia per violència psicològica.