El fill que no torna (1938)

De Josep Maria Folch i Torres (Barcelona, 1880 - 1950) a En Patufet (19/26-XI-1938), setmanari que ell dirigia, el més llegit fins l’arribada del franquisme. Avui fa 75 anys de la mort d’aquest escriptor. Quan va sortir aquesta peça –potser autobiogràfica– a la secció “Pàgines viscudes”, només faltava un mes per l'últim dels Nadals en guerra celebrats clandestinament. A la llar dels Folch i Torres no hi tornaria aquell dia el sisè fill, Jordi Folch i Camarasa. Era un xicot de 17 anys, enviat a les trinxeres de l’Ebre amb la Lleva del Biberó, mal equipada i sense formació militar. Va morir al front en circumstàncies “mai no aclarides del tot”, com va escriure el seu germà Ramon Folch i Camarasa en un llibre del 1999.

Se n’havia anat a la guerra amb el cor ple d’un optimisme sa, una mica inconscient, refiat... És veritat que en el moment de pujar a l'autoòmnibus que se l'havia d'endur junt amb el seus companys de lleva, quan va veure que el seu pare es quedava allí, vora el vehicle, el dors corbat, envellit en poques hores, el noi esdevingué tot de sobte seriós i concentrat; la seva galta quasi infantívola s'esblaimà i els músculs de la cara i dels llavis i la barbeta fina i acusada es commogueren amb una tremolor espasmòdica que semblava anunciar la imminència del plor. Però el magnífic adolescent no plorà. Va fer, des de l'interior del cotxe, un salut amb la mà, més que un salut un gest encoratjador vers el seu pare, com dient-li:

—Ep, pare! No s'hi val. ¿Que no es recorda com hem quedat? Res d'entendrir-se!

Per evitar-ho, ell mateix havia demanat a la seva mare que no anés a acomiadar-lo. La besà abans de partir, estossegà, perquè l'emoció posava una mica de rogall a la seva veu, i li digué:

—Fins ben aviat, mare. [...]

A cada carta de l'absent, la confiança dels pares s'enrobustia. Així mateix deu passar a tots els pares que tenen fills a la guerra. Eren unes cartes animades, vives. Els mots hi eren posats d'una manera que els pares, en llegir-les, creien sentir la veu mateixa d'ell. Sense tenir l'aire de dir res transcendent, deia sovint coses que penetraven fins al més endins de l'ànima. Després d'explicar mig bromejant les tasques a les quals s'havia de lliurar, rentar-se la roba, sargir-se els mitjons, acabava: "Diguin el que vulguin: una mare és la cosa més ben inventada del món". Repetia constantment: "No pateixin, que tot això, vist de prop, no fa tanta por com jo creia". En una altra carta: "No pateixin per mi, que tot m'ho vaig passant. De vegades, a dos quarts de dues, em venen ganes de plorar. És l'hora que vostès van a taula. Després, ja em passa". I en altres cartes: "Aviat ens veurem, perquè em sembla que donaran permisos".

[...] Anaven passant els dies, i no venia carta del front. [...] Tothom sap d'un conegut o altre que després de dies o setmanes de silenci, havia rebut carta del fill, quan ja es pot dir que l'havien plorat per mort. Finalment, però, arriba carta... Una carta... No pas la carta esperada, sinó la carta temuda. De vegades aquesta carta, missatgera de la mala nova, no gosa arribar de dret. La reben uns altres pares que tenen també un fill al front; un fill que ha vist caure el vostre. [… ] Després arribarà la carta que, ja abans d'ésser oberta, et diu que no és la mà del teu fill que ha escrit l'adreça del sobre. El pobre pare ja no té cor per obrir-la. La trista mare, encara menys. [...] Els dits tremolosos del pare esquincen el sobre. A la primera paraula ja comprèn que la carta no diu res de bo. A la signatura, un nom desconegut: ¿un company del fill que va recollir les seves últimes paraules, potser? No; no hi ha últimes paraules. La carta del bon company, que s'ha fet un deure d'avisar la família, ho diu ben clar. No hi ha últimes paraules. "Les ferides varen ésser tan terribles que el van deixar mort a l'acte..." La mare arrenca en un gran plor. El pare, el cap entre les mans, una amarguesa de fel a la boca, murmura, com si respongués a aqueixes paraules:

—No. Les ferides més terribles no són pas les que deixen mort a l'acte; sinó aquelles que t'esberlen el cor i t'ho destrossen tot a dintre teu, tot deixant-te, irrisòriament, la vida.