L'habitatge també és un dret
Tal com passa amb els telèfons mòbils, de vegades cal constatar el que és obvi: el telèfon, a més de per veure pel·lícules i sèries o per fer fotos, també serveix per parlar. Doncs ha arribat el moment de fer-ho també amb l'habitatge, quan sembla que s'ha perdut la perspectiva pel que fa a la seva funció. No s'ha d'oblidar que, a més de mercaderia, tal com l'utilitzen aquells que busquen rendiments molt alts en el més breu període de temps possible, també és un dret que, d'una manera o altra, les administracions han de vigilar i protegir. Ho recull la Constitució espanyola en l'article 47: "Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Els poders públics han de promoure les condicions necessàries i han d'establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, i han de regular la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per impedir l'especulació".
L'evolució del mercat a Catalunya i, en especial, a la demarcació de Barcelona a l'octubre és un veritable toc d'atenció que no va pel camí que marca la carta magna. Es venen tants pisos o més que en el moment àlgid de la bombolla immobiliària, tot i que el context és diferent: s'inflen els preus, però el deute no es troba en una situació explosiva com fa 17 anys. La demanda supera de llarg l'oferta, però no tot és a través d'hipoteques, que no han arribat al seu rècord, sinó que hi ha molts diners que busquen en el sector del totxo una rendibilitat que perceben com a més segura que en altres actius. El problema és que en la situació actual la característica de l'habitatge com a dret es va difuminant en favor de la d'actiu o bé subjecte exclusivament a la llei de l'oferta i la demanda. Calen iniciatives públiques perquè l'oferta sigui més equilibrada. S'ha començat, però cal anar més de pressa per evitar l'exclusió de milers de ciutadans.
En aquest país s'acostuma a donar per resolts els problemes un cop s'ha legislat, però el fet és que no n'hi ha prou amb omplir toms de normes, sinó que s'ha de vigilar que aquestes es compleixin: si no, es converteixen en paper mullat. Sembla que és el que està passant amb el boom del coliving irregular a Barcelona per evitar complir la norma que diu que el 30% d'una gran rehabilitació s'ha de destinar a habitatge protegit. De cada pis es mira de treure'n el màxim de suc. Al cap i a la fi, si no s'hi posa fre, suposa aplicar la fórmula de vendre cada tros (i, si pot ser, com més petit millor) pel preu del fuet sencer.
I el resultat és que la potencial oferta de lloguer estable escapa cap altres fórmules més rendibles, com els arrendaments turístics o de temporada o el lloguer d'habitacions. I els que busquen un habitatge –aquells que tenen el poder adquisitiu suficient per poder fer-ho– opten per la compra perquè el lloguer és molt escàs (a vegades gairebé inexistent) i, per tant, molt car; mentre que en un entorn d'hipoteques més barates resulta més atractiu comprar, sempre que es disposi del 20% necessari per a l'entrada. Per això, tot i que hi ha un veritable creixement de préstecs per comprar habitatges, Espanya també és dels països on es rebutja un percentatge més elevat de peticions, com afirmava un recent informe del Banc d'Espanya.
