La ressaca de 'La Marató'
Una altra Marató superada. Hem d’admetre que el programa és tan lloable com difícil d’afrontar. Hem integrat l’espectacle gairebé com una estructura d’estat imprescindible i un orgull de país. Però narrativament activa l’angoixa i, sobretot, una paraula que es va repetir molt al llarg del dia: la por. Són els mecanismes que fan que la gent contribueixi econòmicament, però per als que han patit la malaltia és una experiència televisiva difícil de pair. Enguany, La Marató era també una manera de premiar la trajectòria de Ramon Pellicer i oferir-li un comiat per la jubilació emotiu i rellevant. El seu tarannà no és ben bé el més ajustat al format. En molts moments semblava incòmode i en tensió en un context que exigeix molta calidesa, tant amb els convidats com amb l’audiència.
Si pensem en l’espectacle de La Marató al llarg de les dècades és interessant observar que el paper del testimoni personal s’ha transformat per efecte de les xarxes socials. El relat de la intimitat s’ha normalitzat i molts protagonistes fins i tot han passat mesos enregistrant amb el mòbil cròniques del seu procés de tractament amb una naturalitat i una exposició personal molt impactant. La narració en primera persona esdevé, per a alguns d'ells, part de la cura. “Si m'ho han demanat per a La Marató és que pensen que me'n sortiré”, va dir una de les convidades.
La tasca de divulgació i la importància de la recerca es va subratllar, però al llarg del programa es va fer referència fugaç a aspectes en els quals seria bo que La Marató fes més èmfasi de cara a futures edicions, sigui quina sigui la causa. El paper solidari des d’un punt de vista de recaptació està clar, la conscienciació sobre la malaltia i la importància de la prevenció també. Però queda un aspecte social que potser el programa podria abordar amb més claredat, que són les millores del sistema. Ens va quedar clar que no tots els càncers són iguals. Però també s’ha de tenir en compte que els malalts tampoc. No és el mateix passar la malaltia amb unes bones condicions econòmiques i amb el telèfon mòbil de l’oncòleg a la butxaca, que quan ets pobre i veus l’oncòleg cada tres mesos. Posats a afrontar la realitat de la malaltia, parlar d’aquests aspectes que tenen a veure amb les necessitats humanes i socials, mostrar la part menys èpica i limitada de la medicina, podria suposar també un progrés. D’altra banda, més enllà de casos concrets, estaria bé abordar la perspectiva de gènere en qualsevol malaltia com un tema en ell mateix. Ho va explicar molt bé, una mica de passada, el Dr. Oscar Buisan: “Sabem per altres companys que els tractaments no funcionen igual en els homes que en les dones. I això donaria per a un altre programa”, va afirmar. I va fer menció dels diagnòstics tardans per raó de gènere. La inèrcia i els patrons repetitius de La Marató impedeixen sovint fer una lectura més complexa que seria necessària. No es tracta d’avançar només científicament sinó també socialment i humanament.
