Final de mes

"Les històries fan la història"
Vicent Andrés Estellés

Des de dimecres passat, si el Txema Escorsa, 34 anys i professor de la secundària en lluita, encara és a casa seva, al carrer Sant Agustí de la Vila de Gràcia, és perquè aquell dia, ben d’hora, una gentada anònima, cos a cos i colze a colze, va impedir que comitiva judicial i dispositiu judicial executessin la feinada de fotre’l fora de casa seva. Tot es va aturar a peu de carrer i via mur humà, i d’això se’n diu sindicalisme social, desobediència civil i defensa comunitària. La innegable evidència aclareix, amb llums i taquígrafs, que el desnonament només el va blocar la multitudinària mobilització de la gent. És a dir, que el Txema es va quedar salvat per la iniciativa popular del Sindicat de Llogateres i no pas per cap serena i severa decisió política, judicial o policial. I això que el president de la Generalitat fins i tot va fer un tuit de suport –malgrat que caldrà alguna cosa més que una piulada–. La batalla contra el mercat global és sempre local i la imatge concentrava centenars de veïns contra un fons voltor estranger ubicat a Nova York, que vulnera i esbotza la legislació vigent i que va fent impunement colivings prohibits de lloguer d’habitacions, als quals ja cobra per cambra molt més del que paga el Txema per un pis sencer. Paradoxalment, els màxims representants dels especuladors eren, dimecres passat, la jutgessa i els policies –és a dir, el sistema institucional–, que venien a accelerar l’expulsió de veïns. I d’aquí plora la criatura. La comitiva judicial ha deixat per escrit que ho tornarà a intentar el 15 d’abril. La gent, indubtablement, també. 

El mateix dia que el Txema resistia a casa seva gràcies a l’activa solidaritat veïnal, l’Ajuntament de Barcelona decidia aprofitar-ho per desallotjar 130 persones empobrides d’un descampat de la Sagrera. Sense cap notificació prèvia i sense oferir-los cap altra alternativa que fotre el camp i dispersar-los per la ciutat. Tot passava –paraules i fets de l’eloqüència urbana, en què el nom mai no fa la cosa– sota l’empara del presumpte Pla Endreça i a tocar, ves per on, del pont del Treball Digne, que no tenen els expulsats a la intempèrie. Hi era, però, l’entitat Quart Món fent-los costat. Aquests dies una campanya municipal denuncia pretesament els "pocavergonyes" incívics. Però el que fa "vergonyeta" és que torni el barraquisme a la ciutat –53 assentaments amb 299 persones a desembre del 2025– i que es faci tan "poc" per revertir-ho. O que el poc que es faci sigui foragitar-los a un lloc encara pitjor. De pocavergonyes, certament. Al capdavall, així a Barcelona com a Badalona, hauríem d’insistir molt més que les distintes gestions i narratives –l’embolcall i la propaganda– en cap cas alteren el producte final: el desemparament de la coça al cul. L’efecte acaba sent el mateix, sigui amb la cridòria aporofòbica d’Albiol, sigui amb l'aparent neutralitat higienitzadora de Collboni. Els uns i els altres confonen la lluita contra l’extrema pobresa amb la lluita contra els pobres. I així ens va. Sort de totes les entitats implicades fa anys en la lluita per a l'erradicació del sensellarisme, de la Fundació Arrels a l’Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna. Una xarxa civil que fa anys que clama per una llei de mesures transitòries i urgents, encara en tràmit infinit i pendent de ser aprovada.

També el mateix dia –setmanes en què tot s’ajunta–, 60 entitats badalonines alçaven la veu exigint polítiques públiques contra la pobresa i a l’altura dels reptes contemporanis de la societat del cansament, de la tirania de l’exclusió i de la roda imparable de la inseguretat vital, després de la mort de cinc persones sense llar a la tercera ciutat del país. Despullant Albiol, la tria del lloc on van presentar un manifest que es nega a mirar a una altra banda no podia ser ni menys innocent ni més justa: la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat al barri de Sant Crist. Allà on el desembre es va impedir, en brutal expressió de la brutalitat inhumana del moment, que els desnonats del B9 sojornessin. Probablement, el mateix dia –o més aviat, qualsevol dia, qualsevol– es van escolar i esvair notícies, dolors i dades de com el vulnerat dret a l’habitatge continua fent trontollar les possibilitats de democràcia, les opcions d’una vida digna i les probabilitats generacionals de dir-ne llar a un grapat de metres quadrats. Les dades de la sagnia són pandèmiques i descomunals: des del pet d’aglà de la crisi del 2009, s’han produït als Països Catalans més de 400.000 desnonaments.

Ben mirat, ben desesperat i ben esperançat, els tres paràgrafs anteriors contenen inequívocament una dualitat antagònica enmig dels temps que corren. Primera (equació democràtica elemental on aferrar-nos), que allà on hi ha més comunitat democràtica organitzada –del Sindicat de Llogateres a la Fundació Arrels i a la trama civil badalonina– els estirabots ultres decauen en picat. Segona (d’evidència total), que en cap de les convocatòries anteriors no trobareu mai cap formació d’extrema dreta. Ni cap discurs racista ni cap mirada classista. En una nia el desig de viure en comú en un món crisi; en l’altra, la bilis de matar algú, boc expiatori, com a culpable de tot. Hi pensava aquest dissabte quan, un entre tants i per sort universal, vaig passar pel 30è aniversari de l'Hamsa, una de les icones del criminalitzat moviment okupa barceloní i català dels anys 90, fins que va ser desallotjada la matinada del 4 d’agost del 2004. Va ser una retrobada excepcional, de rostres i rastres de dècades de suport mutu, de vides que no han deixat de pencar ni un sol dia perquè la inèrcia mercantil no se’ns cruspeixi. No té res de casual que la cita sortís en cercavila des de Can Vies –que encara resisteix– fins a Can Batlló, un solar desolat durant anys reconvertit avui en un impressionant espai comunitari rere una llarga lluita veïnal santsenca. Trenta anys després, aquella lúcida anticipació okupa que denunciava les violències de l’especulació immobiliària sobre les nostres vides relliga directament amb la darrera enquesta del CIS: situa la por de no poder pagar el lloguer per sobre de la por de morir.

Panoràmica, doncs, del final del mes de març: desnonaments, desallotjaments i persones sense llar mortes a la intempèrie. Contrapanoràmica de cada mes que comença: sense Sindicat de Llogateres, sense Fundació Arrels, sense centres socials com l’Hamsa, seria impossible refer el calendari mensual, continuar sent barri i fer prodigis en la ciutat sota setge. Per santa, doncs, la setmana passada: la trama de la vida contra la trampa del mercat. En la processó ininterrompuda de la Santa Solidaritat que potser no fa la història, però resistint-la, n’escriu una altra. Força més humana.