Molt abans dels bombardejos coordinats sobre l’Iran d’Israel i els Estats Units, el règim de Teheran feia setmanes que avisava que qualsevol atac desencadenaria una escalada bèl·lica de màximes conseqüències. Un mes després, la confrontació es juga ja en el camp de batalla de l’economia i amenaça amb provocar una nova recessió global.
L’estret d’Ormuz ha demostrat que, en el món globalitzat d’avui, controlar un punt minúscul al mapa pot tenir un efecte enorme en l’ordre internacional. Abans que comencés la guerra, cada dia passaven entre 100 i 138 vaixells per l'estret, dels quals entre el 60% i el 70% portaven petroli i gas. Segons les últimes estimacions, el trànsit per la zona ha caigut un 94%. Ara, a més, els houthis del Iemen, aliats de l’Iran, han decidit sumar-se al conflicte, i amenacen amb bloquejar l’estret de Bab el-Màndeb. La disrupció a l’entrada del mar Roig i al llarg de tota la via cap al canal de Suez es traduiria en una desestabilització coordinada de l'economia global des dels dos costats de la península Aràbiga.
El conflicte de l'Orient Mitjà ja ha demostrat com estan d’interconnectats els països i les cadenes de subministrament amb els mercats energètics i la geopolítica. Per Ormuz transita una cinquena part del cru i del gas consumits al món. I Àsia és, amb diferència, el continent més exposat als efectes d’aquest col·lapse. Aproximadament el 60% del petroli i les matèries primeres petroquímiques que es consumeixen a la regió provenen de l'Orient Mitjà. La Xina, l'Índia, Corea del Sud i el Japó eren els receptors del 50% del petroli que sortia d’Ormuz. Però el Pakistan, Bangladesh, Myanmar o el Nepal també s’han vist obligats a imposar restriccions en el consum domèstic.
El desgast econòmic global és l’arma de guerra més efectiva de l’Iran per maximitzar el caos de l’Orient Mitjà. Interrompre les cadenes de subministrament globals i fer pujar els preus del petroli alimenta l’economia de la por.
Les afectacions són múltiples. Els països del Golf també estan pagant un preu que no esperaven. No es tracta només de la destrucció d’infraestructures i el cost dels atacs. A més llarg termini, les empreses, els inversors i els turistes podrien trigar a tornar al Golf si no tenen la certesa que la guerra no s’acaba tancant en fals, com ja va passar després dels dotze dies d’atacs sobre l’Iran del mes de juny de l’any passat. Les monarquies del Golf se senten traïdes. Van finançar generosament Donald Trump i els negocis del seu entorn: un avió privat de regal per al president, aportacions substancioses al fons d’inversió del gendre de Trump, Jared Kushner, o a la plataforma de criptomonedes de Steve Witkoff, per no parlar de les milionàries inversions tecnològiques que impliquen els gegants de Silicon Valley. A canvi, però, han rebut una guerra que no volien.
A Europa, fins i tot si l’impacte en l’aprovisionament no és tan important, l’encariment de preus arribarà aviat a la fabricació industrial. En l’última dècada, la dependència de la UE dels hidrocarburs provinents de la regió del Golf ja s’havia reduït. La pandèmia de la covid-19 va mostrar les fragilitats d’aquestes cadenes de valor hiperglobalitzades i, amb la invasió russa d’Ucraïna, els Vint-i-set van fer un esforç de diversificació que va augmentar, en canvi, la seva dependència energètica dels EUA. I, precisament, són aquestes dependències transatlàntiques les que preocupen a la UE, sobretot davant l’escenari d’un Donald Trump entrampat a l’Iran i desafiat internament pels contraris a la guerra als EUA. A més, l'Iran s’està emportant part de l'oxigen militar i financer que abans arribava a Ucraïna. Les converses de pau semblen estancades indefinidament, i les arques russes revifen amb la pujada del preu dels hidrocarburs. El govern de Volodímir Zelenski és, de moment, el gran perdedor europeu de la guerra a l’Iran.
L’abast de l’impacte econòmic, però, depèn de les decisions que es prenguin a partir d’ara. El règim iranià ja no té cap altra sortida que resistir i maximitzar els efectes dels seus atacs. Trump, per la seva banda, ha pogut comprovar el que tothom li deia: les guerres quirúrgiques no existeixen. Amb els marines ja presents a la regió, li toca decidir si llança una operació terrestre i s’arrisca a una escalada encara més gran, o bé si posa fi a la guerra com li demanen la inestabilitat borsària i l’opinió pública dels EUA.
El problema de marxar ara és que deixa la regió en una situació encara més perillosa que abans de l’atac comandat per Washington i Tel-Aviv. Israel només necessita anar sumant victòries militars. No li cal un final immediat perquè les enquestes juguen a favor de Benjamin Netanyahu. I el règim de Teheran se sentirà guanyador només pel fet d’haver sobreviscut.
