Finançament i baixos instints
L'exconseller Jaume Giró començava la setmana als Matins de 3Cat amb una sentència sobre l'acord de finançament entre el PSOE i ERC que podria subscriure qualsevol socialdemòcrata i qualsevol liberal dels de tota la vida: “És un acord perfecte? No. És un bon acord? Sí, i l'hauríem d'aprofitar”. Acompanyava aquest missatge (que anava adreçat directament a Junts, partit amb relació al qual Giró ara es declara simple militant de base) amb una reflexió sobre el desig i la realitat, sobre allò que es vol i allò que es pot: en definitiva, sobre el que se'n sol dir peix al cove i que era, com va recordar Giró, del pujolisme. Del pujolisme i, en general, de la pràctica de la governança en democràcia, un art transaccional.
A primer cop d'ull, sembla complicat justificar la negativa a un model que suposa una millora objectiva de l'statu quo (la llatinada que la ministra Montero ha posat en forma de clàusula de tancament de l'acord). Vol dir, això de l'statu quo, que cap comunitat pot perdre recursos, cosa que si es compleix vindria a ser com la sublimació del cafè per a tothom: no tan sols hi ha més cafè, sinó que ningú en pot rebre menys del que ja es prenia. El model, d'altra banda, no és una estació d'arribada: no impossibilita la reclamació del concert econòmic, ni la idea de la independència. És compatible beneficiar-se del nou model —si s'arriba a aprovar i aplicar, que és l'altra qüestió— i que sigui independentista qui tingui humor per ser-ho. Això sí: com deia també Giró, la plena sobirania de Catalunya sembla ara com ara una mica lluny. No tant per l'acció de l'espanyolisme com pel decaïment (en direm així per ser suaus) de l'independentisme català.
L'espanyolisme es troba en altres comeses: la principal, fer caure el govern actual presidit per Pedro Sánchez (al qual acusen de traïdor, criminal i il·legítim) i fer-ne un de nou amb la dreta patriòtica. Aquest mateix dilluns, tres enquestes encarregades per tres diaris (El País, La Razón i El Español) vaticinaven una vegada més una victòria electoral del bloc ultranacionalista format per PP i Vox, amb una forta pujada del partit d'Abascal a expenses del de Feijóo. Tant se val que el no lideratge d'aquest home, de Feijóo, sigui cada dia més balbucient i erràtic: ja se sap que en política hi ha cicles, i corrents, i inèrcies, i ara el cicle, el corrent i la inèrcia beneficien la dreta extrema i l'extrema dreta. En aquesta circumstància, per al PP, justificar la seva negativa al nou model de finançament resulta tristament senzill: en tenen prou d'esquinçar-se les vestidures cridant que es roba els diners als espanyols honrats per donar-los als independentistes colpistes. Així ho repeteix, sense anar més lluny, la presidenta de les Balears, Marga Prohens, jugant la carta de la xenofòbia anticatalana com no havia fet mai cap president de les Balears: més i tot que Bauzá. Quan es parla de finançament sempre surten els mateixos baixos instints, i el menys intel·ligent que s'hi pot fer és contestar-hi amb gesticulacions solemnes però buides.