Finançament i catalanofòbia

En l’asèpsia del laboratori, l’afirmació que un sistema de finançament pensat per a 15 beneficiaris no es pot negociar només amb un té algun sentit. En la vida real, la vida és així i no l'hem inventat nosaltres, que hauria dit Sandro Giacobbe. 

No hem inventat nosaltres que l’Estat no destini una quantitat justa a finançar serveis essencials i cars que presten les autonomies com són la sanitat, l’educació i els serveis socials. Ni que una estructura de finançament tan important com aquesta depengui de si el govern espanyol de torn té majoria absoluta o necessita els vots de Catalunya. O que el sistema pugui estar caducat un munt d’anys i que la seva renovació no tingui terminis inescapables com sí que tenen els impostos que paguem. I tampoc hem inventat nosaltres que la negociació política sigui presentada com l’herència fenícia dels catalans.

En canvi, el que sí que hem inventat nosaltres és el concepte d’autonomia dins l’estat espanyol. I, per tant, a tots aquests socialistes i populars espanyols que s’atreveixen a dir allò de "xampany i caviar" per als catalans i "menú del dia" per a la resta, els hem de preguntar per què es pensen que gaudeixen d’autonomia. ¿Va sortir d’un desig de totes quinze o va ser cosa de dues? Que Catalunya i el País Basc anessin al capdavant de la reclamació d’autogovern no sembla que els impedís sumar-s’hi, a les altres.

L’anticatalanisme és secular, constitutiu de la identitat espanyola. Ha estat l’expressió social i políticament acceptada d’una catalanofòbia latent que ara ja s’ha normalitzat públicament. Només des de la catalanofòbia es pot parlar de "xampany i caviar" per a Catalunya i "menú del dia sense postres" per a la resta, com ha fet la consellera d’Hisenda d’Andalusia, Carolina España, que de portes endins pensa com s’ho farà per renunciar a més de 4.800 milions que li ha negociat un altre.