Finançament i gestió de les expectatives

Amb els 4.700 milions d’euros que li corresponen a Catalunya segons l’acord entre Sánchez i Junqueras, Jordi Pujol hauria fet un “agafa els diners i corre” de manual. L’haurien fet Pujol i la majoria de presidents que l’han succeït. I com que també s’ha acordat el respecte al principi d’ordinalitat i la fi de les bestretes, no seria qüestió de posar-se llepafils.

Res de nou sota el sol: un partit català té una de les claus de les governabilitats espanyola i catalana i negocia la millora del finançament de la Generalitat. I com que la Generalitat comparteix un sistema de finançament comú, el que negocia el partit català gràcies a la seva palanca aritmètica acaba beneficiant la resta de comunitats. Per això, quan ja es va veure que l’acord no assaltaria el cel del concert, la creativitat del departament de narrativa eufemística va inventar el “model singular generalitzable”.

El problema és que venim d'expectatives més altes. Primer va ser el pa sencer, que no va poder ser. Just per sota de la independència hi ha el concert econòmic, que representa la independència en la legislació, la recaptació i la liquidació dels impostos. I sense quota de solidaritat amb Espanya. Això és el que tenen el País Basc i Navarra. No som aquí. Ni tampoc en l'Agència Tributària, que inicialment havia de recaptar l’IRPF aquest any 2026 i no s’hi posarà fins al 2028. Som, doncs, en un acord de clara millora que queda lluny de la lletra i la música (sobirania fiscal) amb què Esquerra el va presentar el 2023.

Junts subratlla això últim. Res de nou, tampoc. Com tampoc és nova la reacció celtibèrica dels espanyols i molt espanyols, que quan Aznar va pactar la seva investidura el 1996 amb CiU a canvi del 30% de l’IRPF ho van trobar la mar de bé.