Finançament: un guany modest

Hi ha un període de dol després de l’ambició de la independència, rebaixada primer a l’ambició de concert econòmic a la basca, rebaixada després a la d’un model de finançament singular i rebaixada finalment a la d’una reforma del model de finançament amb alguns trets singulars. Sumem-li l'explosió d’anticatalanisme arreu de l’Estat contra la visualització del resultat d’una reivindicació catalana, donant per descomptat que els perjudicaria només pel fet de ser catalana, i que suggereix que si el nou model tirés endavant un nou govern PP-Vox el suspendria immediatament –tal com ja ha dit el PP– i aspiraria a retornar a no se sap què –però probablement seria a continuar en el model encara vigent–. Superem el dol i tractem d’analitzar fredament les dades disponibles, tot avançant que encara són molt poques.

Què és el que em crida l’atenció? En primer lloc, tot i no sortir del règim comú de finançament autonòmic, els canvis respecte al model anterior són grans. Ho són prou per dificultar una adequada previsió dels efectes que pot produir. Em conformaré per ara amb els que ha presentat la ministra. Jo els resumiria en aquest rànquing d’increment previst de finançament en euros per càpita (població real del 2025 segons la darrera dada de l’INE) per comunitat autònoma de règim comú: 1) Múrcia, 749; 2) Comunitat Valenciana, 676; 3) Castella-la Manxa, 587; 4) Catalunya, 577; 5) Andalusia, 558; 6) Aragó, 461; 7) Madrid, 359; 8) Illes Balears, 330; 9) Canàries, 270; 10) Astúries, 244; 11) Galícia, 216; 12) Castella i Lleó, 113; 13) La Rioja, 76; 14 i 15) Cantàbria i Extremadura, 0.

Com es pot veure, la comunitat autònoma guanyadora seria Múrcia, seguida pel País Valencià, netament per damunt dels altres. Fa molts anys –des que hi ha el model actualment vigent– que són les dues comunitats autònomes més maltractades: tot i estar per sota de la mitjana en aportació de recursos, surten perdent en el procés de redistribució. No entenc com és que els governs de l’Estat no han volgut corregir abans aquesta distorsió tan evident, i de la qual es queixaven amargament governs autonòmics de signe polític divers davant de governs centrals del seu mateix signe. També es veu immediatament que les dues darreres comunitats autònomes de la taula no incrementaran els recursos perquè estan tan ben tractades que el seu sobrefinançament és injustificable en un model basat en principis d’igualtat i solidaritat. Aquestes correccions es complementen amb el molt bon tracte a Castella-la Manxa i Andalusia, tercera i cinquena més ben tractades. No és que estiguessin mal tractades, simplement el model vigent les deixava a la cua de la recepció de recursos del model de finançament. Aquesta millora d’equitat del model, que redueix a la meitat la distància entre la comunitat autònoma més ben finançada i la més mal finançada, hauria d’haver aixecat una onada de felicitacions de l’opinió més espanyolista que clama per la “unitat de tracte entre tots els ciutadans”; unitat de tracte que exclou Catalunya, òbviament.

Catalunya és la quarta a millorar. No és gaire després de tot el que ha reivindicat la majoria de l’espectre polític català des dels primers anys del segle XXI. Es destaca que, en població ajustada, Catalunya passa de novena en finançament autonòmic per càpita a tercera, cosa que posa Catalunya en l’ordre que li correspon segons les aportacions de recursos que fa al sistema. Cal dir, com ja han deixat entendre els mateixos implicats en la negociació, que segons el criteri de “població real” la millora és molt més modesta –de la desena posició a la novena entre les de règim comú–. La millora que veurà la ciutadania és aquesta: la de la població real i no la de la població ajustada. La població ajustada és la fórmula per explicar aquest resultat, i depèn de pressions i resistències múltiples. Pot tenir força legal als efectes de la distribució dels recursos, però no la té als ulls de cap observador mínimament objectiu. Si, a més, recordem que els euros que es distribuiran tenen un poder adquisitiu ben diferent entre comunitats autònomes, i que a Catalunya el té ben inferior a la mitjana de l’Estat, el guany, en termes reals, és modest.

Són totes aquestes limitacions suficients per rebutjar el model? Depèn de si hi ha una expectativa raonable de millorar-lo i que la millora pugui suportar un canvi del signe de govern. L’any 2009 el nou model de finançament va començar prou bé, però el disseny, fill de l’abundància de l’eufòria anterior a la Gran Recessió, no havia comptat amb l’impacte de la crisi i ens va deixar setze anys de resultats frustrants, mentre que les comunitats autònomes que es van queixar, també com ara, van aconseguir garanties similars a les de l'statu quo que ara se’ls ofereix, que van ser una excel·lent protecció contra els estralls de la crisi. Tal com ara veiem el model, no és possible saber si això es pot reproduir, però caldria valorar-ho bé. Mentrestant, no menystinguem el que es pot aconseguir.