El finançament i el precipici
Catalunya sap molt bé quin és el cost dels eufemismes i el valor del principi de realitat. Per això, quan emergeix la negociació sobre el sistema de finançament, seria d’agrair posar-hi paraules precises i poc edulcorades. Els governs del PSC i el PSOE pactaran en la Bilateral els trets generals del model de finançament i en la negociació amb ERC s'haurien de posar les bases per a la recaptació dels impostos, començant per l’IRPF. Fonts de la negociació parlen de "posar les bases per a un model singular per a Catalunya que es pugui generalitzar a la resta de comunitats". La traducció és: s’ha pactat un model de finançament per a Catalunya –com sempre, perquè en totes les reformes ha portat la iniciativa– que no serà ni un concert, ni tampoc singular, perquè serà extrapolable a totes les comunitats autònomes.
Significa això que serà un mal acord? No necessàriament. S’hauran de llegir els detalls, sempre endimoniats, però pot ser un avenç en el marc de la realitat actual, que és susceptible d’empitjorar molt i ràpidament.
Pactat el marc general, el gran enigma és encara la xifra extra de recursos que caldrà injectar en el sistema. La negociació hauria de començar a partir dels 18.000 milions, que significarien l’actualització de la xifra afegida en el model pactat l’any 2009 i que va caducar el 2014.
La principal virtut del sistema és que parlarà d’ingressos i no només de despeses, i de garantir el principi d’ordinalitat efectiva al final de tots els càlculs. La clau és que no hauria de preveure bestretes –és a dir, els avançaments aproximats del sistema actual que l’Estat liquida al cap de dos anys– sinó la recaptació directa dels impostos. Fa dècades que Catalunya reclama no només disposar de més diners sinó tenir la capacitat de decidir com els gestiona i quines prioritats estableix en la despesa. Un sistema fiscal descentralitzat ha de permetre a Catalunya ser més competitiva, atraure inversions i estimular el desenvolupament de sectors clau que poden garantir el creixement a llarg termini. Però l’autonomia fiscal no és només una qüestió econòmica, sinó també política. Reprendre el control sobre els recursos permetria a Catalunya tenir més marge d’acció en un context global en què la competència entre regions i països és cada vegada més aguda.
Hi ha encara moltes incògnites fonamentals que s’hauran d’aïllar durant la negociació. Quin percentatge d’impostos es recaptaran, en quants anys es desenvoluparà la gradualitat d’aquesta recaptació, com serà la relació entre les dues agències tributàries, amb quin criteri es decidirà la quota de solidaritat, com es concretarà la reforma legislativa de la LOFCA i les lleis de finançament de les comunitats autònomes i de Catalunya. Es compensaran els beneficis de l’efecte capitalitat de Madrid que li permeten fer dumping fiscal a costa de la resta de territoris? Es blindarà un finançament suficient per a totes les competències, especialment les no homogènies?
Entre les qüestions més complicades de negociar i que avui encara estan obertes hi ha el desenvolupament de l’Agència Tributària Catalana. Els experts parlen d’un desenvolupament d’uns cinc anys abans de recaptar la totalitat de l’IRPF i políticament ningú no s’atreveix a precisar si hi haurà una plataforma compartida entre les dues agències. Ara per ara, les negociacions sonen a un estatutari consorci i a compartir dades dels contribuents.
El futur de la negociació del sistema de finançament no es pot aïllar de la inestabilitat de la situació política. Si les reformes legislatives no es fan ràpidament, quedaran empantanegades un cop més en el fangar de la política madrilenya amenaçada d’un avançament electoral. Per pactar la reforma legislativa caldrà comptar amb vuit partits, entre els quals hi ha els valencians de Compromís, que viuen una situació de liquiditat agònica i necessiten poder-se sumar a la reforma. Per tant, caldrà molta negociació subterrània amb els socis de la investidura de Sánchez.
Sobretot caldrà veure com evoluciona la salut del govern espanyol, assetjat pel cas Cerdán i tenallat pel temor a noves revelacions que puguin convertir el que avui és un cas de corrupció en un cas de finançament irregular del PSOE com sembla que busca el jutge. Pedro Sánchez va sortir viu de la compareixença al Congrés gràcies a la por dels seus socis i al cap de l’oposició. Feijóo no és capaç de bastir ponts amb els socis potencials i els escarneix llançant-se als braços de Vox, una estratègia que no sembla la més intel·ligent per obtenir una majoria que el porti a la Moncloa. Sense propostes alternatives i desaprofitant el que podia haver sigut en la pràctica una qüestió de confiança, el PP juga només amb la duresa de trencar les cames al contrincant i la seva família, com si a més de la declaració de patrimoni ara els polítics haguessin de presentar les credencials morals del sogre.
En una sessió molt crispada, els socis de la investidura van salvar Sánchez. Aproximant-se al llindar del precipici, mirant l’alçada de la caiguda al buit i calculant la violència de l’impacte han preferit mirar tots cap a una altra banda i seguir pel camí costerut encara que sigui difícil. En aquest context es negocia el finançament.