Fot-li, que és moro

A Vic, als anys noranta, ja hi havia alguns grups de neonazis. Jo me’ls mirava de lluny i recordo que em provocaven una por gairebé instintiva, visceral. Mirats amb perspectiva històrica, és estrany que tant ells com Vox hagin focalitzat el seu odi en el moro, donades les seves simpaties amb el franquisme. El dictador és conegut de sobres per la seva morofília. L’alçament contra la República, de fet, no s’hauria pogut produir sense les nombroses tropes reclutades al Rif. Però si una cosa caracteritza aquests feixistes postmoderns és la seva capacitat de defensar valors contradictoris. Ara ja no es declaren antisemites, però si no existís el fenomen de la immigració ¿cap a on dirigirien el seu odi aquests nostàlgics que ja quan es passejaven amb bombers i pantalons ajustats es presentaven com uns rebels antisistema de caràcter reaccionari? El que en aquest sentit ens diuen les enquestes sobre el gir cap a l’extrema dreta de la joventut és una continuació d’aquelles bandes de skinheads, només que d’abast massiu gràcies a la potència irradiadora dels mitjans digitals. Animar a sortir a “caçar el moro” no és cap novetat i només cal repassar l’hemeroteca per descobrir casos com El Ejido i Ca n’Anglada i altres episodis de violència racista dirigida a “l’altre” per antonomàsia.

Caldria, en aquest cas, no caure en l’endolciment dels missatges dels grups d’ultradreta afirmant que són contraris a la immigració o als sensepapers o anomenant-los xenòfobs. Ni tan sols la paraula racisme els queda bé perquè, de fet, a Espanya (i a Catalunya), del que parlem és d’un odi atàvic i profund a partir d’una construcció molt sòlida en l’imaginari col·lectiu que ve de lluny. Si bé és cert que Franco va aconseguir una estranya hibridació organitzant una croada executada per un nombre important de soldats musulmans contra l’enemic suposadament comú –el roig i ateu– (encara que hem de recordar que molts dels moros que va portar el dictador l’acompanyaven perquè les seves famílies es morien literalment de gana), si reculem una mica més en el temps trobem l’arrel de la morofòbia hispànica situada exactament en la guerra colonial que va començar el 1909 i va acabar el 1925 en l’anomenat “Desembarcament d’Alhucemas” (i que es veu que alguns militars encara volien commemorar aquest setembre) i la instauració d’un protectorat. És en la conquesta colonial on es forja, mitjançant la propaganda mediàtica, una imatge del moro com a salvatge primitiu i astut, que encara supura per les escletxes per on emergeix el nostre subconscient col·lectiu. Eloy Martín Corrales en el seu dia va fer un repàs d’aquella vertebració del nord-africà com a enemic perpetu al seu llibre La imagen del magrebí en España. He de dir que veure les il·lustracions del volum, moltes publicades en diaris i revistes de l’època de la penetració, em resulta tan vomitiu que mai no he pogut mirar-me-les totes.

Els fets de Torre Pacheco d’aquests dies no van de xenofòbia ni de rebuig a l’immigrant, i no parteixen del desconeixement del subjecte odiat, sinó de tot el contrari: de l’odi a l’“altre” amb qui s’ha tingut més contacte i més conflictes. També és un reflex de com la construcció de la identitat nacional és, per definició, una separació radical respecte d’aquest element considerat radicalment oposat i que encarna tots els mals que no es volen veure en la pròpia societat. És per això que aquest racisme específic, la morofòbia, és perfecte per a una formació populista com Vox, que creix quan és capaç d’atiar l’odi contra una figura reconeixible i articulada mitjançant diferents capes de rebuig i estereotips. Tant és que, en aquest cas, els racistes puguin passar perfectament per magribins, perquè és la imatge de l’enemic exterior que ha penetrat de manera il·lícita i a traïció en territori espanyol el que excita les pulsions sàdiques dels linxadors; és la necessitat de netejar d’elements impurs una societat la corrupció de la qual és atribuïda a aquests estrangers.