França: millor corregir que insistir
El Parlament francès està dividit en tres blocs similars en dimensió. L’esquerra: el Nou Front Popular, 180 escons. La dreta: el Reagrupament Nacional, 142; els Republicans, 39; altres partits a la dreta, 27; total, 208. El centre: Ensemble, 159; altres, 30; total 189. Això mai havia passat a la V República, que va ser construïda sobre una estructura política bipartidista. I Macron ha de ser president de tot l’estat, no líder d’un corrent polític. Aquest és el seu error i no sap sortir-se’n.
La dreta està dominada per l’extrema dreta: menyspreu de l’immigrant, crítica de la UE, retorn als principis de la França de valors tradicionals, mirada enrere i impuls del xovinisme, de creure's millors que ningú i de ser el centre del món, com amb Lluís XIV i Napoleó, i el centre d’Europa.
Davant la dificultat de col·laborar amb una dreta dominada per l’extrema dreta, Macron tenia només una alternativa: una coalició del centre i els grups menys radicals del Nou Front Popular, els socialistes, i cedir el primer ministre a l’esquerra. Però va optar per focalitzar-se en el seu partit i els seus fidels. La conseqüència: cinc primers ministres després de les darreres eleccions legislatives –Attal, Barnier, Bayrou, Lecornu i de nou Lecornu– amb una feblesa parlamentària evident, que han portat a perdre respectives mocions de confiança i a durades mitjanes dels governs de 130 dies. Cap d’ells té la força parlamentària per emprendre les reformes que el país necessita. Ara sembla que Lecornu retira el pla de reforma de les pensions, una cessió a l’esquerra que confirma que la solució està en l'acord entre esquerra i centre.
La crisi de 1958, que va acabar amb la Quarta República, tenia origen en la política exterior. El 1954 s’havia perdut Indoxina, el 1956 s’havia perdut Suez juntament amb el Regne Unit. La revolta a Algèria era seriosa, es podia perdre un territori considerat part de la França metropolitana. Aquesta era la raó per la qual calia reestructurar l’estat, guanyar força militar i presència política al món. De Gaulle ho havia fet el 1940, era l’home idoni per tornar-ho a fer. Va arribar al poder després d’una reforma constitucional presidencialista, amb mandat de set anys per al president i les polítiques exterior i de defensa dirigides per ell. Havia promès mantenir Algèria francesa, però va haver de renunciar-hi: es trencava l’estat amb perill de guerra civil. Però si en això va fracassar, en canvi va aconseguir convertir França en una potència nuclear de primer nivell a través de la force de frappe, basada en l’aviació, els míssils intercontinentals i els submarins estratègics, tots de disseny, fabricació i gestió pròpia i autònoma. Només els EUA, la Xina i Rússia tenen aquest poder.
La crisi actual és de govern, interna, lligada a l’economia i a l’equitat. Cal una cohesió social que no estava present ni en la crisi de la Quarta República ni, deu anys després, al Maig del 68, un foc d’encenalls, una revolució que va acabar amb unes eleccions legislatives guanyades còmodament pel centredreta.
Les dades econòmiques i d’igualtat social, índex Gini, són dolentes i no milloren. El PIB creix un 1,1%. El dèficit públic és del 5,8% del PIB, quan la UE autoritza fins a un 3%. 650.000 ciutadans han entrat a la categoria de pobres el 2023. El 20% més ric guanya 4,5 vegades més que el 20% més pobre. El 70% dels francesos pensen que han perdut nivell de vida amb les reformes de 2017 i entre la classe mitjana aquesta opinió arriba al 85%. L’índex d’acceptació de Macron és del 14%. Per arrogància, una classe política que no ha entès el canvi de paradigma va menystenir l'avís que representaven els armilles grogues.
L’economia francesa està molt controlada pel sector públic. El 2020 la despesa pública va arribar al 60% del PIB. Cal una reforma profunda per reprivatitzar l’economia. L’esquema d’una empresa pública gran i una classe dirigent, d’elit, provinent de les grandes écoles, encaixa poc amb l’economia del segle XXI, en què la mobilitat entre sectors és gran i l’evolució vers la digitalització i els serveis sembla no tenir límit.
És aquesta la reforma que precisa l’estat francès, però dur-la a terme és difícil per la força dels sindicats i la consciència dels ciutadans dels seus drets. La classe política actual està mancada de fortalesa, lideratge i visió sobre el que ha de ser el futur. La ciutadania pot acceptar un sacrifici si veu un futur millor, però no sembla que ningú tingui avui la credibilitat necessària per arrossegar-la. De De Gaulle se’n troba un cada segle.
Hi ha una crítica estesa que diu que la posició de França és en part un bluf: aparença de solidesa i realitat de feblesa. Hi ha una excepció històrica, la guerra 1914-1918. Però si la crítica és certa, l’actual crisi de l’estat francès podria tenir relació amb la de la Tercera República, que acaba en el cataclisme de la derrota de 1940. I li podria fer perdre ara la posició de gran potència a Europa. No és segur, però la direcció és aquesta.