Francesc Cambó, 1934
En aquesta setmana horribilis per al sistema ferroviari i per a la mobilitat dels catalans, tothom està tirant d’hemeroteca per constatar la dinàmica circular, sisífica, de la política catalana. El 2007, aviat farà vint anys, una manifestació massiva (la primera amb profusió d’estelades) va denunciar el dèficit en infraestructures. Al mateix any, les elits econòmiques van fer un gran acte a l’Iese per demanar el traspàs de la gestió de l’aeroport del Prat al govern català. Símptomes clars de la tempesta que començava a congriar-se. Ja sabem que la història no es repeteix mai, però també sabem que hi ha algunes constants en el nostre fil temporal que costen de desmentir. Gairebé podríem citar el Francesc Cambó que proclamava a les corts republicanes: “Passarà aquest Parlament, cauran règims, desapareixeran els partits, però el fet viu de Catalunya subsistirà”. La qüestió és determinar en què consisteix aquest fet viu.
Si ens basem en aquesta setmana, el que segur que subsisteix és la paradoxa d’una situació macroeconòmica favorable amb uns serveis públics tensionats i deficients; la certesa d’un maltractament financer que ja no és conjuntural, sinó que respon a una política conscient executada durant dècades per administradors de tot signe. Passen els parlaments, cauen règims, canvien els partits, però el fet viu del desastre de Renfe subsisteix, com a símbol d’un fenomen de més volada que és la desinversió intencionada, l’espoli fiscal continuat. Si hi afegim el creixement demogràfic i els preus de l’habitatge, tenim davant un polvorí. Són greuges de fons, sistèmics, que els recents acords obtinguts per ERC –respecte al servei de Rodalies i el finançament autonòmic– podran atenuar (si mai s’aproven), però no els resoldran de manera completa.
En l’emprenyada general que genera aquesta situació, a Catalunya hi ha dos grups: els que se senten maltractats “i prou” i els que, a més del maltractament, pateixen la sensació insofrible de la minoria d’edat, de ser tractats com a infants irresponsables. Aquests són els que fa dues dècades van fer el tomb cap al sobiranisme. Perquè van percebre en el maltractament una arrel política, i perquè van decidir que això de donar les culpes a Espanya potser resultava fàcil i plaent als governants autonòmics, però no era saludable ni era propi d’una societat madura com és la nostra. El Procés no va tenir només com a motor el greuge, sinó també les ànsies de recuperar el control, de fer de Catalunya la mestressa dels seus errors i dels seus encerts, almenys en una qüestió tan bàsica, tan domèstica, com és la mobilitat dels seus ciutadans. Malauradament, l’atzucac en què va acabar l’aventura independentista ens ha fet tornar a la casella de sortida.
Hi ha una novetat interessant en els fets d’aquesta setmana: el PSC ara ja té més problemes per imposar el seu relat de la “normalització”. Per molt que s’esforcin a parlar de bon govern –en contrast amb l’eixelebrat període del Procés–, la realitat tossuda els està dient que fer bondat i abaixar la temperatura social no fa que els problemes sistèmics es resolguin. Crec que Salvador Illa vol ser considerat un president eficient, però fets com els d’aquesta setmana li esmenen la plana, perquè l’eficiència política depèn del poder que es pot exercir, i el poder de la Generalitat és el que és, i prou. Illa vol liderar “el govern de tothom”, però l’únic que afecta tothom, se senti català o espanyol, és el declivi dels serveis públics. Per sort per al PSC, l’emprenyada col·lectiva no té ara mateix un reflex polític sòlid. Però el fet viu de la dissonància catalana, que és un fenomen de l’esperit, però també té a veure amb la necessitat d’arribar puntual a la feina, subsistirà.