Quan has llegit un autor amb admiració acabes estimant-lo, i és per això que per a molts lectors i lectores de Julian Barnes serà difícil començar a llegir Comiats (Angle Editorial) sense sentir un pessic al cor. Abans de començar-lo ja sabem que aquest és l’últim llibre que llegirem de l'autor. Així ho ha explicitat ell, tant al títol com en les entrevistes que li han fet. Barnes té vuitanta anys, està malalt i no vol deixar un llibre a mitges, així que, amb una serenitat no exempta d’ironia, va decidir que aquest era el punt final a la seva carrera literària.
Julian Barnes ens té acostumats a la seva peculiar manera d’escriure, barrejant gèneres i jugant a confondre el lector. Aquest estil seu s’aguditza a Comiats, on mai no saps del cert si estàs llegint assaig, ficció o memòries. També hi ha, en aquest llibre, una pila de referències a altres autors: Proust, Virginia Woolf, Oscar Wilde, Updike, Flaubert, George Sand, Rimbaud, Txékhov, Edith Wharton... Resulta evident que Barnes es passeja per les seves lectures amb la mateixa comoditat i recança amb què es passeja entre els seus records personals.
Comiats comença amb una llarga i profunda dissertació sobre la memòria. Barnes viatja de la ironia a la recança, i de vegades aconsegueix una mescla potent en una sola frase, com quan parla d’una noia que va conèixer en temps universitaris i diu: “Ara potser és morta, com la majoria de les meves amistats d’aquells temps i d’aquell lloc”.
En una segona part, l’escriptor ens diu que ens explicarà una història real (mentre insinua que als escriptors no se’ls ha de creure mai). És la història de la Jean i l’Stephen, dos amics seus de l’època universitària a qui ell mateix va presentar, i als quals va prometre que mai no escriuria sobre la seva particular història d’amor.
Sense solució de continuïtat, Julian Barnes ens parla del seu càncer a la sang, “una afectació –diu el metge– que no es pot curar, però que és controlable”. Després d’aquest fatal diagnòstic, arriba la pandèmia, i el Barnes autor de Comiat parla així del Barnes protagonista del llibre en aquell moment: “L’escriptor, en quarantena dins de casa seva, tot d’una víctima d’un càncer a la sang, mentre al seu voltant s’escampa exponencialment una plaga. Sembla una novel·la dolenta, o com a mínim suada. Tanmateix, hi ha temes prometedors. Per tant, és meticulós pel que fa a l’aïllament perquè no vol morir a causa del coronavirus. Preferiria morir a causa del càncer a la sang”. I rebla: “Ell s’estimaria més morir per la malaltia que pateix, moltes gràcies, no per la malaltia d’algú altre”.
Més endavant torna a parlar de la història d’amor de la qual ell és testimoni privilegiat (i força implicat). És aquí on, admet Barnes, es confon la vida amb la ficció.
Abans d’acabar, Barnes encara ens regala unes quantes perles: “Molta gent pensa el mateix, creu que la vida és o hauria de ser justa, malgrat les proves aclaparadores en sentit contrari”. Una mirada lúcida, sàvia i sarcàstica de la qual, com a lector, et sap molt greu d’haver-te d’acomiadar quan arribis a l’última pàgina.
