Bona cuita amb el ceramista Cumella (1959)
De la crònica d’Andreu Avel·lí Artís ‘Sempronio’ (Barcelona, 1908-Sitges, 2006) a l’antologia periodística Los barceloneses (1959). Traducció pròpia. Fa ara setanta anys de la primera exposició que –amb Joan Miró–, va fer a Alemanya, concretament a Bonn, el ceramista Antoni Cumella (Granollers, 1913-1985). Aquest mes de març la galeria Artur Ramon ha presentat la primera exposició individual de Cumella a Barcelona des del 1988. El 1984 havia obrat la Medalla del Parlament de Catalunya. Tenia la Creu de Sant Jordi des del 1981 i la Medalla d’Or del FAD del 1982.
Hem assaltat el taller d’Antoni Cumella per l’esquena, després de localitzar-lo difícilment pels carrers de Granollers. No és pas que el nostre gran ceramista visqui en un lloc inextricable, no. Érem nosaltres els qui anàvem despistats. Fins i tot ens van donar la bona referència: una de les últimes cases de la carretera de Cardedeu, abans d’arribar al pas a nivell... En entrar al seu forn passava un tren, provocant la tremolor de les peces que, alineades en una lleixa, esperaven el moment de ser cuites. Després, per escaletes inversemblants i procurant evitar una catàstrofe ceramística amb el vol de l’abric, vam accedir a la part superior de la casa. Antoni Cumella ens va rebre xiroi. És un xicot que conquista immediatament les simpaties. Bigoti i ulleres. Aspecte de comptable assenyat. No és pas possible imaginar menys afectació, major absència de pedanteria en un artista. Cumella és un brot d’aquella generació que va tenir el sentit reverencial de l’artesania, que va fundar una escola formosament anomenada de Bells Oficis... Aquell moviment ens ha donat, amb el temps, un lloc preeminent en la ceràmica mundial. Junt amb l’astre Llorenç Artigas, apareix l’estrella ascendent d’Antoni Cumella, el ceramista de Granollers. La seva aportació a la Biennal de l’Havana va causar una fonda impressió, traduïda en el Gran Premi de Ceràmica del Govern de Cuba. Fou la primera guspira de la notorietat internacional de Cumella, reclamat després per dur les seves obres a Alemanya i a altres països europeus. Ara, però, la seva atenció es concentra en l’exposició que d’aquí a uns dies inaugurarà en el Museu d’Art Contemporani de Madrid. La veiem en el taller. Un centenar d’atuells mostraven les seves tornejades formes. Totes diferents, però ben unides entre elles per la serenitat dels seus depurats arrodoniments, per l’elegància de les seves siluetes clàssiques. Jaume Mercadé, que venia amb nosaltres, i que com a pintor i orfebre podia apreciar bé aquestes peces, anava prenent en les seves mans, un rere l’altre, tots aquells ormeigs. "No n’hi ha prou amb veure’ls", deia. "Cal palpar-los". Cumella es mostrava satisfet. "Ha estat una bona cuita", ens informa. Quan es produeixen aquestes bones fornades, a la llar del ceramista la família està joiosa. Tothom està content: la mare, la muller, la germana... "A cada peça li posem un nom –diuen les dones– com ara: la pera, el ventre de cabra, l’olla..." [...] La culminació de l’ofici rau en vèncer totes les sorpreses del foc, en haver dominat tots els imponderables. El ceramista treballa amb un limitadíssim repertori d’elements: quatre esmalts només. La gamma infinita de colors, totes les delicades coloracions de les obres de Cumella, la magnificència de les seves gradacions ceràmiques s’assoleixen amb els òxids en contacte amb el foc. Cada color, millor dit cada matís, suposa emprar una determinada recepta. [...] D’altres, en d’altres temps, es feien anomenar dimonis de les arts del foc. En canvi, Cumella afirma planerament: "El meu únic mèrit rau en practicar un ofici en una època que menysprea els oficis".
Andreu Avel·lí Artís ‘Sempronio’ 1959
