Francesc a la dansa de la mort
Segurament al papa Francesc no l'hauria disgustat l'acudit –que ha corregut molt– que la mort li ha arribat just després de rebre J.D. Vance, el vicepresident dels EUA xenòfob, ultraconservador i ultracatòlic. A banda de la broma, la coincidència subratlla la idea que, a pesar de la seva edat, Francesc ha mort abans d'hora. Que amb ell desapareix un dels pocs líders mundials, sens dubte el més rellevant, que exercien de contrapès a l'onada feixista, integrista i obscurantista que s'escampa arreu d'Occident.
Francesc ha estat un bon papa. No hauria de ser massa difícil reconèixer-ho, fins i tot per part d'aquells que són crítics o molt crítics amb l'Església, si més no des de l'esquerra i el progressisme. Bergoglio no ha estat un papa intel·lectual com Ratzinger, ni polític com Wojtyla, però ha pensat i ha fet política, i ho ha fet predicant amb l'exemple. Ha estat un pontífex sense doctrina pròpia, però que va fer seva, com explica Jordi Llisterri, la doctrina del Concili Vaticà II. El pensament que ha animat el papat de Francesc ha estat el que va impulsar Joan XXIII; el programa a seguir era el de la reforma postconciliar encara pendent.
Aquesta reforma consisteix principalment a adequar l'Església als Evangelis. No al Déu iracund, venjatiu i arbitrari de l'Antic Testament, que sens dubte agrada més als poders que ara dominen la Terra, sinó a la lletra i l'esperit dels Evangelis, que presenten els homes i les dones no com joguines en mans d'una divinitat vigilant sinó com éssers racionals i lliures de fer el mal, però també el bé. Canyes que pensen, per dir-ho com l'aforisme famós de Blaise Pascal (que podem llegir en la versió catalana del recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Pere Lluís Font).
La lletra i l'esperit dels Evangelis vol dir humilitat, senzillesa i menyspreu dels poderosos. Vol dir alegria de viure i goig dels sentits i del cos. Vol dir també respecte i estimació pel proïsme i, per tant, defensa de la diversitat. Vol dir rigor i exigència: “Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin una pedra de molí al coll i l'enfonsessin al mig del mar”. Una Església degradada a xarxa internacional d'explotació sexual de menors, i d'encobriment dels pederastes, ha estat una de les lluites més enceses de Francesc.
Però n'hi ha hagut d'altres: aquest Diumenge de Pasqua, després de la benedicció urbi et orbi, encara va tornar a condemnar el genocidi que perpetra Israel a Gaza, i va deplorar l'odi contra els migrants (després, precisament, de trobar-se amb Vance). Francesc, Bergoglio, balla ara la dansa de la mort que es va poder veure a Verges el Divendres Sant o que Bergman va incloure al final d'El setè segell, i que ens iguala a tots. És cert que la condició humana tendeix a la depravació, però el llegat de Francesc no és fàcil de negligir perquè seguirà escrit als Evangelis (també els podeu llegir en català, traduïts per Joan Francesc Mira), un títol que de moment segueix vigent.