Francisco Franco? Ernest Lluch!
Aquesta setmana vivim el record de la mort de dues persones que han estat importants en la història, tant de Catalunya com d’Espanya. El dia 20 de novembre ha fet 50 anys de la mort de Francisco Franco, i, casualment, el dia 21 en fa 25 de la d’Ernest Lluch. El primer va morir al llit, acompanyat, després d'un llarg mes de problemes cardíacs i d’una dura agonia final. El segon va morir tot sol en un pàrquing, assassinat per un comando d'ETA. Aquesta gran diferència és una de les contradiccions, però no és pas a això que em vull referir, sinó que vull reflexionar sobre alguns aspectes que surten d'aquesta coincidència.
1. Commemoració, no celebració. Que es compleixi un cert nombre rodó d’anys de la mort d’algú és un bon motiu per recordar la seva personalitat i les seves activitats. Però no es pot confondre record amb celebració, ja que no tot el que hi ha hagut al voltant de cada persona i de les seves activitats pot ser descrit com a positiu, i pot haver-hi moltes crítiques. Els actes o els escrits que es facin han de tenir en compte una doble dimensió, positiva i negativa. Jo he de confessar que en la valoració que faig de Franco abunden de forma intensa molts aspectes negatius, i en el cas de Lluch és al revés.
2. La mort de Franco i la Transició. El 1975 el decés del dictador va fer desaparèixer una barrera i va permetre iniciar un llarg procés de canvis molt positius per a Espanya i per a Catalunya, que ens van portar, entre altres coses, la democràcia, el creixement econòmic, l’estat del benestar i l’entrada a Europa. No vaig desitjar mai la seva mort, i encara menys el seu patiment, però m’hauria agradat que la barrera que ell significava hagués desaparegut molt abans per voluntat pròpia, o per decisió política dels qui donaven suport a aquells governs. En aquells moments va ser una bona notícia que la majoria de ciutadans vam saber aprofitar.
Aquests dies de commemoració dels 50 anys hem de ser prudents a l’hora de recordar moltes de les activitats dels temps de dictadura. Cal evitar les descripcions excessivament inclinades cap a l’aprovació o la crítica. De manera molt especial, crec que cal no traspassar, a les persones joves que no van conèixer aquella etapa, imatges que deformin la realitat a través de descripcions exageradament positives. Veig que alguns partits polítics de la dreta, algunes xarxes socials i alguns mitjans de comunicació estan donant una informació voluntàriament deformada del que era el país en els anys de la dictadura franquista. També pot passar el mateix en el sentit contrari, cosa que considero molt més raonable i que no trobo tan sovint. Veig amb gust algunes decisions polítiques que s’estan prenent aquests dies i que van en la línia de complementar la Transició, que en cert moment va quedar interrompuda. En resum, aquesta mort, com qualsevol altra, no pot ser mai desitjable, però en aquest cas va ser benvinguda per una gran majoria de persones.
3. La mort de Lluch i la seva fundació. La d'Ernest Lluch va ser una mort, l'any 2000, inesperada per a tots i que va produir, sobretot a Catalunya, un fort impacte. L’any 2002 es va crear una fundació amb el seu nom, i el 2013 els fundadors em van demanar que en fos president. Ho vaig acceptar amb gust, ja que tots dos havíem estat ministres al govern espanyol i teníem una bona relació personal. No estranyarà, doncs, que en aquest segon cas em sigui molt difícil trobar aspectes negatius en la persona o en les seves activitats, tant com a professor com en la seva condició de polític. El que de veritat té un caràcter negatiu i que cal criticar amb tota la força és precisament el seu assassinat.
Els actes relacionats amb la commemoració dels 25 anys que s’estan fent aquests dies, alguns organitzats per la Fundació però altres per molts altres organismes, volen tenir un caràcter de record i d’agraïment a la seva persona, però també de rebuig als qui van decidir i provocar la seva mort.
La Fundació ha buscat, i seguirà buscant, recollir i difondre tot el llegat intel·lectual que l’Ernest ens va deixar. Fins avui ha organitzat més de 600 actes públics, molts en col·laboració amb entitats amb les quals ell va treballar, i en llocs on va desenvolupar la seva tasca (Barcelona, València, Madrid, Santander, Saragossa, Vilassar i un gran nombre de ciutats catalanes), procurant centrar-se en temes que destaco amb dues frases que retraten la personalitat d'ell: a) La democràcia i l’economia com a fonts de la convivència pacifica, i el benestar com a objectiu final de les persones, i b) La salut personal i la revisió de la sanitat universal i gratuïta, per adaptar-la als nous temps del segle XX. La metodologia dels actes que hem fet servir i que intensifiquem aquests dies és el diàleg, és a dir, la conversa de dues o més persones intercanviant idees sobre un tema concret per contrastar criteris i arribar a punts de coincidència. El diàleg era una de les obsessions de l'Ernest Lluch. I no cal explicar que la seva insistència a aplicar aquest mètode amb la gent d'ETA és en l’origen de la seva desgraciada mort.