Fum estratègic contra l’Estatut de Catalunya del 1931

Editorial atribuït a Armand Obiols, pseudònim del poeta i periodista Joan Prat i Esteve (Sabadell, 1904 - Viena, 1971), publicat a Diari de Sabadell (12-VII-1932) tal dia com avui de fa noranta-tres anys. La II República espanyola tampoc no feia planer el camí cap a fórmules cautes i moderades per atendre reivindicacions polítiques catalanistes com era l’Estatut d’Autonomia que havia estat aprovat en plebiscit pel poble català el 2 d’agost del 1931.

Ningú no pot negar que Royo Vilanova [del Partit Agrari, dretà] ha combatut aquests dies amb una energia admirable, limitada només, en la direcció del frenesí, per la frontera de les seves reserves vitals. El famós professor aragonès, amb un impecable atac a ultrança, ha pogut alentir els debats de l’Estatut i ha subratllat amb un traç genial, de caricaturista, les dificultats que Catalunya ha de trobar sempre en el camí de la cordialitat. Potser algú dirà que aquests resultats d’una ira tan entera com la de Royo Vilanova són, fet i fet, modestos. Serà un càndid. La batalla contra l’Estatut de Catalunya és una batalla completament planificada en la qual cada combatent realitza funcions peculiars, com les peces en el joc d’escacs. La minoria agrària, amb Royo Vilanova al davant i amb la seva metralladora d’esmenes protegida per la trinxera de la votació nominal, aspira, només, a empeltar plançons de temps al tronc de l’Estatut de Catalunya. Ortega y Gasset podrà, així, aspergir-lo còmodament de doctrina mentre Sánchez Román [republicà centrista] hi apunta els seus ariets i Alba [antic ministre monàrquic esdevingut republicà de dretes], sinistre i cautelós com un felí, acoltella els seus indrets vulnerables. Però ni Royo Vilanova ni els metafísics i els juristes que musculen de doctrina la seva procacitatflamejant, ni la mateixa minoria radical, tan hàbil en la deslleial guerra de paranys rere els matolls espessos del seu federalisme, no cobreixen tot el front que s’oposa a Catalunya. Ocupen simples posicions avançades que serveixen perquè, més enrere, el Partit Socialista pugui desplegar sense destorb totes les possibilitats d’una estratègia perfecta. El Partit Socialista és l’enemic més eficaç de Catalunya. La seva disciplina meravellosa està al servei de la sagacitat i de la lucidesa més despullades de pintoresc i de tòpics. Els seus homes més conspicus han obturat amb immutables obstacles el camí obert per Azaña [president del Govern] amb el seu memorable discurs. Aquest camí era l’únic que podia menar a una solució, provisional i espanyola, és clar, però perfectament acceptable, del problema de Catalunya. Ara el discurs d’Azaña és un simple record i el problema català roman intacte. Catalunya ha estat vençuda i el Partit Socialista Espanyol s’ha fet responsable de la intranscendència de la revolució. Royo Vilanova i tots els seus adjacents són simples emanadors de fum estratègic que pal·lien de cara a Catalunya l’energia socialista duríssima i sapient.