Gats i gossos però no puces

Va haver-hi una concentració de therians a l’Arc de Triomf de Barcelona. Fa un mes no sabíem què volia dir aquesta paraula i ara ja la coneixem tots. Gent que “se sent” animal, ja sigui gos, cavall o gat (els més triats). És a dir, normalment se senten mamífers i rèptils. Poques vegades insecte. No hi ha therians mosca o poll. La paraula és un neologisme que, com totes les coses que cal legitimar i perpetuar, ve del grec. Therianthropia ve de therion (animal) i anthropos (humà).

Sentir-se com un animal és una magnificació d’identificar-se amb un animal. “Soc un cavallot”, diem de vegades, amb complaença. “Soc com una gata”, diem també. Els nens, de petits, juguen a ser animals, perquè la vida de l’animal té un component idíl·lic que prové de la irresponsabilitat. L’animal està tutelat, emet uns sons simples i repetitius per fer-se entendre i fa por o provoca amor. Els therians em semblen aquests nens que de petits jugaven “a ser”, però amb el component adult de la sexualitat.

Els therians, tatuant-se pèls de bigoti i operant-se els ulls, són aquests nens que han renunciat a créixer, volen ser mirats sense fi i han dut enllà un anhel immadur. Sobretot, dels therians em sorprèn la renúncia, esclar, més important de l’existència humana. Un therian no té activitat intel·lectual. No llegeix, no té un sentit de transcendència, no té opinions polítiques.

La concentració va acabar molt descafeïnada, amb un senyor que passejava dos aprenents de gos i amb algun ésser disfressat de peluix. Hi va haver baralles entre els que es consideraven “reals” i alguns “infiltrats” amb ganes de fer befa. Això em sembla el millor, el més realista d’aquesta festa de disfresses extrema. Si gats i gossos es barallen i marquen territori, ells, lògicament, també.