Gaudí a la ciutat olímpica

Des de l’any 92 que els governants de Barcelona presenten la ciutat com una gran vila olímpica soterrada sota el magma d’una mena de volcà (amb cràter a Montjuïc, suposo), paralitzada i petrificada sota l’èxit d’uns Jocs ocorreguts fa dècades, oberts i convivencials, i que ja fa massa anys que excusen tots els defectes de la ciutat sota el nefast epígraf de “gestió de l’èxit”. Des d’aleshores, les ocurrències per trobar un esdeveniment o distracció ciutadana equivalent han estat diverses: des del Fòrum de les Cultures fins als grandiloqüents Jocs Olímpics d'Hivern, passant per la frivolitat extrema de la Copa Amèrica o les exhibicions de Fórmula 1 al passeig de Gràcia. S’ha provat de totes les maneres possibles, i no se n’han sortit: ja no hi ha manera de desmentir que l’esdeveniment popular, massiu, il·lusionador i cívic més gran i unànime des del 1992 a la ciutat de Barcelona va ser el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i totes les manifestacions que el van precedir. Enguany, si també pretenen ocultar aquest fet sota el vel d’un Any Gaudí de relat artificial i de pa sucat amb oli, també els sortirà malament. 

Gaudí hauria estat el primer a la cua de les urnes, això ho sap tothom. I el primer a deixar-se estomacar, si hagués fet falta. Els missatges que avui anem rebent per part del comissariat de l’Any Gaudí, o dels vergonyosos actes de Reus fent parlar en castellà el nostre Gran Arquitecte de l’Univers, apunten a un deliberat aigualiment de la seva militància catalanista, irreductible i fins i tot radical (com l’anomenava el seu col·laborador Torres-García i acreditaren nombrosos testimonis), a banda de profundament explicativa de tota la seva obra arquitectònica i simbòlica. No ens ha d’estranyar: després dels múltiples intents d’anestesiar la població amb esdeveniments sense sentit ni connexió ciutadana de cap tipus, que provin d’aprofitar la culminació de la torre de Jesucrist per fer cants a la concòrdia fraternal entre tots els pobles d’Espanya és un guió massa previsible. Déu és amor i és perdó i és donar la mà al proïsme, en efecte i sense discussió: però Gaudí, i més enllà de Gaudí el Modernisme en la seva totalitat, és un moviment artístic lligat a una explícita reivindicació nacional catalana. Als actuals gestors municipals, començant per l’alcalde, aquest fet els molesta tant que són capaços fins i tot de provar d’ocultar-ho o de tergiversar-ho. No passa res: els “Freedoms” i les protestes poden aparèixer sota les pedres, com ja va passar l’any 92.

Barcelona mereix un consistori que inclogui tothom, que sigui obert i amant de la diversitat urbana i mundial, però que no oblidi en cap moment les bases dels seus trets més distintius: a Barcelona, el que explica la història de la ciutat no són els Jocs Olímpics, sinó bàsicament el Gòtic i el Modernisme. Els turistes ho saben, els expats ho saben, els barcelonins de tota la vida ho saben, però el govern municipal prefereix gestionar aquesta pedra viva com una simple façana bonica, un permanent Vicky Cristina Barcelona en què els barcelonins som actors de farciment i els visitants es limiten a dir “wonderful, beautiful” sense entendre les raons de tot plegat. No hi ha Modernisme sense el record del Gòtic, i no hi ha Gòtic sense al·lusió als comtats catalans i a les llibertats perdudes. A Barcelona només cal visitar aquestes dues coses, Gòtic i Modernisme, i cap d’elles no és l’Anella Olímpica. Encara menys a les “noves icàries” sense suc, ni bruc, ni ànima.

Aquest Any Gaudí (també any, per cert, en què Barcelona és Capital Mundial de l’Arquitectura) ha de ser de dignificació del nostre arquitecte més universal, i no de creació de relats recargolats que pretenguin manllevar la intencionalitat política dels seus símbols, o de pixades al voltant del terreny gaudinià per col·locar-lo (com fan diversos comptes apareguts sobtadament a X) sota el ridícul cartell de “Barcelona, Spain”. No: l’Any Gaudí ha de ser de tothom, però inconfusiblement nostre. Barceloní. Català. Reticent a tota apropiació indeguda, com ja s’intentava des de l’any de la primera Exposició Internacional. “Deixeu dir, deixeu que ho pintin com vullgan”, deia aleshores Lluís Domènech i Montaner: “Deixeu que digan que lo que hem fet per a Catalunya ho hem fet per a Espanya, ho hem fet per a lo món civilitzat i per al sistema planetari. De Catalunya és, exclusiva per a ella havém guanyat aquesta victòria, davant de l’Espanya política que l’ha desconeguda sempre, la desconeixia ara fa poc i que la desconeix encara”.