Gemma doncs Ubasart / La barricada política

Gemma doncs Ubasart

M’agrada veure com, de cop i volta, emergeix un nou actor polític a les nostres vides. En un tres i no res, han passat de no existir a formar part de totes les sobretaules. El fenomen de Podem, més enllà de l’oratòria seductora de Pablo Iglesias i de les molt ben aprofitades hores de plató, és fruit d’un grapat de causes que dicta la realitat: hi ha molta gent que no té res a perdre, el poder dels de sempre està gangrenat i, amb més màrqueting polític del que sembla, uns joves desacomplexats han passat a vendre il·lusió a tot de gent que, de tan cremada, ja no en tenia. Amb un partit creant-se en directe, apareixen tot de cares noves, i m’estimula veure com són aquests nous agents polítics que han irromput com un tsunami, per dir-ho amb les seves paraules. Per contrast amb els Homs, Iceta i Herrera, que els coneixem tant que ja podem endevinar què diran sobre cada tema, m’ha interessat molt escoltar les entrevistes que se li han fet a Gemma Ubasart, la primera secretària general de Podem a Catalunya. Es nota, d’entrada, que ha nascut en la Transició i que ha fet l’escola en català. Ho delaten el bon ús dels pronoms -ni en sobren ni en falten- i la col·locació de les vocals neutres allà on correspon. S’agraeix. Ella, doctora en ciències polítiques i professora a la Universitat de Girona amb un currículum brillant, parla amb una cantarella amb poques oscil·lacions, tira de retòrica precuinada i aquí no en farem plat perquè digui “ soberanista ”, “ arista ”, “ tindre en compte” o “ aquesta corrent”. Ni tampoc per assegurar que “l’objectiu és donar la volta al taulell”, amb una expressió que denota el sucursalisme argumental. En canvi, em va obsessionar que digués “doncs” cada dos per tres. Ho diu quan toca, sobretot quan no toca i en la majoria d’ocasions és un tic per rumiar què ha de dir. Només a RAC1 n’hi vaig comptar vint fins que, per falta de dits, em vaig descomptar.

La barricada política

Homs, Iceta i Herrera -per continuar amb l’exemple- ja intuïm què diran sobre cada tema abans que obrin la boca. Els coneixem massa. Pensava que amb Podem seria diferent. I aquí ve la primera decepció. Més enllà de la demagògia, que cada ciutadà sol suportar tan sols la de la seva ideologia, em va semblar que Ubasart s’aixoplugava sota els tòpics de sempre a l’hora d’explicar-se sobre qüestions incòmodes. No admet que, en la votació, hi va haver menys participació de la que s’esperaven; no vol reconèixer que ella fos la candidata de Pablo Iglesias; li dol que es digui que, com en tots els partits, els candidats oficials solen tenir avantatge; no desvela la seva intenció de ser o no la candidata i, amb un argument molt gastat, ens explica que “hi haurà unes primàries obertes per escollir els candidats”. “I les candidates”, afegeix de seguida, que això sí que no s’ho deixen mai. Sobre Monedero, que és la gran pedra a la sabata, Ubasart respon que “s’ha creat un cas on no hi ha cas” i fa un vaticini perquè sap que els periodistes no solem fem la prova de l’hemeroteca: “D’aquí uns mesos Hisenda haurà de tornar diners a Monedero perquè haurà tributat de més”. Sobre el futur de Catalunya, també trepitja en terrenys pantanosos. Assegura que estan a favor del dret a decidir “per radicalitat democràtica”, però neguen les plebiscitàries i ho fien tot a la voluntat del poble en un referèndum que és inviable. No es mullen. No tenen resposta per dir si un jove tindrà un futur millor en una Catalunya independent o dins d’Espanya. Davant de les realitats delicades, a la defensiva. Aquesta barricada política que ha de capgirar el taulell ja, abans de manar, canvia el tsunami per una llevantada i retorna a l’estratègia discursiva coneguda: negar l’evidència, amagar l’ou, fugir d’estudi i qui dia passa any empeny. En això, calcats a la casta, com els partits de tota la vida.