Els gerontòcrates
Fa uns dies, a la cimera de l'Organització de Cooperació de Shanghai que es va celebrar a la ciutat xinesa de Tianjin, va transcendir l'enregistrament d'un bocí de conversa informal entre Xi Jinping (que exercia de totpoderós amfitrió de la trobada) i Vladímir Putin (que n'era el no menys totpoderós convidat d'honor). Mentre encapçalaven una comitiva que caminava travessant la Ciutat Prohibida, els dos mandataris –els dos tirans– conversaven distesos sobre els avenços de la ciència i la medicina en la lluita contra l'envelliment, el decaïment físic i la mort. “Abans era rar que les persones arribessin a viure més de setanta anys; ara, però, diuen que als setanta encara ets una criatura”, deia Xi. Putin li responia: “Els òrgans humans es poden trasplantar contínuament; com més vius, més et rejoveneixes. Fins i tot pots assolir la immortalitat”. Xi Jinping rematava la conversa: “Alguns prediuen que, en aquest segle, els humans podran arribar a viure fins a cent cinquanta anys”. Ho deien, tot plegat, amb cares alegres, sincerament entusiasmades.
Viure cent cinquanta anys, esdevenir immortals. El primer que crida l'atenció és que líders mundials, amb decisions transcendents per als seus països i per al món sencer que depenen directament d'ells, es deixin entabanar per infantilismes i es donin a la xerrameca mentre protagonitzen escenes pensades per semblar apoteòsiques. Semblen –són– les caricatures d'ells mateixos. Després, sorprèn i no sorprèn que la seva preocupació sigui la vella (tan vella com la humanitat) fantasia de no morir, d'escapar al domini de la mort.
Pot semblar trivial, però no hem de perdre de vista que les motivacions dels poderosos puguin ser tan ridícules com aquesta. Vivim un moment fosc, de grans lideratges personalistes i egocèntrics, en què els líders volen tornar a mostrar-se temibles i invencibles, com els d'èpoques que ells tenen més o menys idealitzades dins la seva imaginació. A la vegada són homes vells: Putin i Xi Jinping tenen la mateixa edat, setanta-dos anys. Netanyahu en té setanta-cinc, Trump ja ha fet els setanta-nou, més vell que no era Biden quan ell va començar a dir-li que era massa vell per ser president (i encara no havia donat mostres de cap deteriorament). Hi ha figures no tan prominents, però igualment nocives per als seus pobles, que entren dins aquesta gerontocràcia global: Lukaixenko, el gos de Putin a Bielorússia, té setanta-un anys; Raúl Castro en té noranta-quatre i va ser president fins als vuitanta-set, i el seu germà Fidel ho va ser fins que va morir de vell. D'altres busquen perpetuar-se a través dels seus descendents, com els Al-Assad a Síria o els Kim a Corea del Nord.
A diferència dels pobres, els poderosos sovint cauen en la vanitat de pensar-se necessaris, fins i tot imprescindibles. També els sap greu morir, perquè viuen com ells voldrien: imposant la seva voluntat a la de la resta de les persones. Arriben a pensar-se que poden imposar-la també a la mort. Els convindria veure El setè segell, de Bergman, amb la dansa al final del film.