La gota que fa vessar el got?

Seguiré la tradició que el darrer article de l’any faci balanç d'aquests dotze mesos i indicaré el que, a parer meu, ha estat radicalment nou en el panorama polític internacional. En tinc pocs dubtes: la sacsejada del primer any de la segona presidència de Trump. A més, el fet de trobar-me a San Francisco durant el període nadalenc, i de poder parlar amb amics, col·legues i familiars, m’ajuda a focalitzar en el tema.

Permeteu-me, però, que dediqui un paràgraf a la nostàlgia. Escric aquest article mentre contemplo, per la finestra d’on m’allotjo, el campanile d’una gran universitat pública: la de Califòrnia, a Berkeley. És la vista que des de l'agost del 1972 em va acompanyar durant nou anys a través d’una altra finestra, la del meu despatx. El campanile ha estat un observador permanent i tranquil de les revolucions científiques, tecnològiques i socials que durant el darrer segle han sorgit del seu entorn, de l’immediat de la universitat o del més extens de la badia de San Francisco, incloent-hi el seu contrapunt a l’altra banda de les aigües, la Universitat Stanford, privada. S’ha pogut argumentar que l’avantatge en productivitat de l’economia dels EUA sobre Europa es deu en bona part a les grans empreses digitals que han definit el potentíssim ecosistema de Silicon Valley, induït per la preexistència de les dues universitats. Cap d’aquestes empreses existia l’agost del 1972. Per a mi, aquest fet, i el cas similar de la Xina, prova que en cinquanta anys es pot enlairar un país fins a la frontera de la creativitat científica i tecnològica. Europa n’ha de prendre nota.

En l’aire de San Francisco es respira tanta obsessió per emprendre i tanta propensió als experiments innovadors que n'ha sorgit un anecdotari variat. Per exemple, em diuen que cal anar amb compte amb els conductors d'Uber perquè si els dones conversa intentaran involucrar-te en la seva start-up. Una altra: diumenge passat el trànsit de la ciutat va quedar col·lapsat, sense víctimes, perquè una apagada elèctrica (fa vint-i-cinc anys n'hi havia més i una empresa catalana, AIA, va venir per ajudar a gestionar la xarxa) va tenir una conseqüència inesperada: els vehicles sense conductor van quedar aturats on eren. I com que n’hi ha molts, imagineu-vos l’efecte. Serà una oportunitat per aprendre i perfeccionar.

Però anem a la presidència Trump. Entre les opinions que estic rebent n’hi ha que no concorden amb les que, de moment, són les meves, mentre que d’altres hi coincideixen plenament.

Comencem per la meva creença –parcialment discrepant amb les opinions que he trobat aquí– que no seran els aspectes econòmics els que aturin l’impuls del trumpisme. M’ho confirmen alguns aspectes. L’enriquiment de la seva família no està generant l’escàndol que un esperaria a Europa. I, mentre que el rebuig del racisme implícit en la nova política migratòria és molt intens entre la població tradicionalment conscienciada, el sentiment de la immigració com a problema és tan ampli que aquesta qüestió juga a favor de Trump. Ara bé, en aquests moments Trump afronta una dificultat econòmica seriosa: l’increment del cost de la vida està generant una insatisfacció generalitzada. I, encara que no és clar que la inflació sigui suficient per aturar el trumpisme, em diuen que, si alguna cosa ho fa, serà aquesta. Si passa, feliçment m’hauré equivocat. Però la meva convicció és que, si el perill és gran, i si a més la inflació és producte de les polítiques de Trump –és a dir, dels aranzels o d’imposar una política de tipus d’interès baixos–, llavors el president simplement rectificarà, com ja va fer l’abril del 2024 quan Wall Street trontollava. Els seus principis doctrinals són poc sòlids, per no dir inexistents.

La idea que m’han transmès i amb la qual sí que concordo és la que acabo d’expressar: el president Trump no és ni demòcrata ni republicà. En paraules del meu interlocutor, només li importa el seu llegat. És un tret comú en la política, i és benigne en règims democràtics però perillós en els autoritaris. El misteri és: a quin llegat aspira? Una gran sala de ball a la Casa Banca no té prou entitat. Em sembla que mesurarà el seu èxit en termes tangibles i clàssics, però de més envergadura. Fixem-nos en la nova doctrina Monroe. Ara el focus és Veneçuela. Després serà Cuba? Mig de broma, vàrem dir: potser Groenlàndia? L'endemà la notícia era que Trump posava el governador de Louisiana –comprada a Napoleó– a càrrec de l’adquisició de Groenlàndia. Això va de debò i, penso, és cosa perduda. Tant de bo aquesta sigui la gota que falta perquè una Europa dèbil reaccioni.