Haití, l'infern del qual no es pot escapar
Jaime Gil de Biedma va exagerar: “De totes les històries de la història, la més trista és la d'Espanya, perquè s'acaba malament”. Potser el poeta no coneixia Haití, la història del qual va començar malament, va seguir pitjor i no deixa d'enfonsar-se en un horror interminable. D'Haití gairebé ja no se'n parla: per què continuar descrivint el caos i la violència de cada dia?
Comencem per un assumpte trivial i aparentment positiu: la selecció haitiana de futbol s'ha classificat per al Mundial d'aquest estiu. És la segona vegada. Després de la primera, el 1974 (tres derrotes i eliminació), el dictador Jean-Claude Duvalier, anomenat Baby Doc, va fer fora del país tots els jugadors. Un havia estat torturat en plena competició.
Aquest any, sigui quin sigui el resultat, difícilment hi haurà represàlies: tots els futbolistes viuen fora. El seleccionador, el francès Sebastien Migne, no ha posat els peus a Haití. “És massa perillós”, diu. Els partits de classificació s'han jugat en altres illes caribenyes. I ni tan sols hi ha un president que pugui castigar la selecció per les derrotes.
Ara anem al principi. Haití comparteix una illa caribenya, La Española, amb la República Dominicana. Va ser una colònia d'esclaus en mans de França fins al 1804, quan, després d'anys de guerra, el general Jean-Jacques Dessalines (nascut entre cadenes i fuetades) va proclamar la independència i es va proclamar a si mateix emperador. La bandera nacional va ser copiada de la francesa, però suprimint el blanc per simbolitzar l'extermini dels esclavistes.
Ningú no va voler comerciar amb el nou “imperi” d'antics esclaus negres. El 1825, França va exigir una indemnització brutal (en proporció, com si Espanya hagués de pagar ara 16 bilions d'euros) per la pèrdua de la seva colònia. I Haití va intentar fer front al pagament perquè se li obrissin els mercats internacionals del sucre. No va aconseguir ni una cosa ni l'altra. Ja mai no va aixecar el cap.
Des de principis del segle XX, els Estats Units van imposar a Haití un règim neocolonial. La servitud davant Washington va aconseguir el clímax amb la brutal dictadura dels Duvalier, Papa Doc i Baby Doc, entre 1957 i 1986. Papa Doc es va molestar a convocar unes eleccions, les del 1961: les va guanyar per 1.320.000 vots a favor i cap en contra.
Entre altres serveis prestats al país, els Duvalier van reimplantar el vudú com a religió oficiosa. I, sobretot, van crear el sistema de bandes violentes que avui domina Haití. La primera banda va ser la formada pels tontons macoutes (traducció lliure: “els homes del sac”), policies i espies dels Duvalier que, ja sense dictadura i sense feina però amb un arsenal d'armes i d'informació, van formar un grup mafiós d'extrema crueltat. Ara hi ha una vintena de bandes.
L'últim president d'Haití, Jovenel Moïse, el van cosir a trets al seu dormitori el 7 de juliol del 2021. Mercenaris colombians reclutats per una empresa nord-americana, sota la direcció d'exiliats haitians i amb el consentiment de la CIA, van cometre un magnicidi que segueix impune. Es va crear una “junta presidencial” el mandat de la qual va expirar a principis d'aquest mes. L'única autoritat (molt relativa) és ara la del primer ministre Alix Didier Fils-Aimé, un empresari de tintoreries imposat el 2024 pels Estats Units.
Fils-Aimé, la policia del qual no controla ni la capital, Port-au-Prince, ha contractat l'empresa nord-americana de mercenaris Vectus Global (antiga Blackwater, dissolta després de cometre massacres a l'Iraq) per combatre les bandes amb drons explosius. A cada atac de Vectus moren innocents. El 20 de setembre passat, les víctimes van ser vuit nens menors de 10 anys.
Hi ha més horror? Sí, esclar. Les violacions grupals i les decapitacions són quotidianes. Grups de “vigilants” recorren els carrers amb matxets. Gairebé no hi ha activitat econòmica i falten aliments. En un país més petit que Catalunya, una població d'11 milions es troba al caire de la fam.
Durant el mandat de Joe Biden, més de 400.000 haitians es van poder refugiar als Estats Units amb permisos humanitaris provisionals. Donald Trump ha revocat aquests permisos i han començat les repatriacions massives. També la República Dominicana (que construeix un mur per dividir l'illa i “tancar” els haitians) els expulsa del seu territori. Haití és un infern del qual sembla impossible escapar-se.