Hélène Carrère d'Encausse i els errors dels kremlinòlegs
Què es cou rere els murs del Kremlin? Aquesta era la pregunta que, durant la llarga existència de la Unió Soviètica (1917-1991), s’esforçaven a resoldre uns personatges anomenats kremlinòlegs. Suposadament, sabien tot el que es podia saber sobre un règim hermètic i complex. Arribat el moment, es va poder comprovar que no sabien gairebé res: el col·lapse de l'URSS els va agafar per sorpresa. La kremlinòloga més cèlebre d’Europa, Hélène Carrère d'Encausse, va ser un exemple perfecte d’aquell col·lectiu cegat pels seus propis prejudicis.
Hélène Carrère d'Encausse (1929-2023), secretària perpètua de l’Acadèmia Francesa, es va veure sotmesa durant els seus últims anys a un exercici de transparència forçosa. El seu fill és l’escriptor Emmanuel Carrère, que es caracteritza per explicar en cadascuna de les seves obres la seva vida i la del seu entorn. Quan Emmanuel va publicar Una novel·la russa (2007), mare i fill van deixar de parlar, durant uns quants anys. L’escriptor revelava que el pare d’Hélène va col·laborar amb els nazis durant l'ocupació de França i va ser executat, sense que el seu cadàver aparegués, després de l’alliberament del país. Hélène va creure que la seva enlluernadora carrera s’esfondraria.
El càrrec de “secretària perpètua” de l’Acadèmia sona a condemna laboral, però constitueix la posició més rellevant en el complex univers de la intel·lectualitat francesa. Inclou, entre d’altres, una residència oficial gairebé tan luxosa com el palau de l’Elisi. Malgrat els temors d’Hélène, la revelació no va canviar res: la kremlinòloga va continuar a la seva talaia perpètua fins a la mort.
Però tant Una novel·la russa com la més recent obra d’Emmanuel Carrère, Kolkhoze (2025), encara no publicada aquí i centrada en la seva mare, ofereixen claus esclaridores sobre els prejudicis que van desenfocar una vegada i una altra les anàlisis d’Hélène Carrère d'Encausse sobre el que passava a la Unió Soviètica i després a Rússia.
Diversos cèlebres kremlinòlegs tenien orígens familiars a Rússia o a països molt influenciats per Rússia. Els estatunidencs Richard Pipes i Zbigniew Brzezinski, per exemple, procedien de Polònia, i per a ells Moscou era sempre una amenaça. A Hélène Carrère d’Encausse, nascuda a París com a Helène Zourabichvili, filla d’un georgià i una germanorussa que havien fugit de la revolució soviètica, li passava tot el contrari: l’imperi rus la fascinava. Malgrat que els seus ancestres eren en un 75% georgians, va triar la tradició materna dels Von Pelken, antics membres destacats de l’aristocràcia tsarista. Parlava perfectament rus i va preferir oblidar el georgià.
A Kolkhoze, el seu fill Emmanuel va deixant caure, aquí i allà, els errors d’apreciació materns en les seves profecies kremlinològiques. N'hi va haver un de base: basant-se en la seva tesi doctoral, Hélène estava convençuda que si algun dia la Unió Soviètica entrava en crisi seria per la rebel·lió de les seves repúbliques musulmanes. Deixant de banda el cas de Txetxènia, posterior a la dissolució de l'URSS, això no va passar mai.
Tampoc no la va encertar Hélène Carrère d'Encausse —expliquem un nom tan pomposament francès: la filla de refugiats georgians i russos es va casar amb un corredor d’assegurances francès i va unir tots dos cognoms del marit per aconseguir una sonoritat aristocràtica— després del col·lapse. Als seus llibres El triunfo de las nacionalidades (1990) i Victoriosa Rússia (1992), pronosticava que l’antiga societat soviètica, gràcies al seu bon nivell educatiu i la seva mala experiència amb el comunisme, s’integraria ràpidament en el conjunt de les societats democràtiques de l’Europa occidental. Això tampoc no va passar.
Malgrat tot, Carrère d'Encausse va mantenir el seu prestigi com a gran especialista en les complexitats russes. No va haver-hi cap president francès que no la consultés assíduament. Al cap i a la fi, Hélène Carrère d’Encausse tenia accés a Vladímir Putin i conversava amb ell a soles. No obstant això, la secretària perpètua de l’Acadèmia Francesa va assegurar, fins a l’últim dia, que Rússia mai no envairia Ucraïna. Una setmana abans de la invasió, va declarar que Putin era “un home racional i conscient dels riscos que mai no es llançaria a una acció desconsiderada”.
La premsa francesa va acarnissar-se amb ella. “Una acadèmica en la boira”, va titular Le Monde un llarg article sobre els seus errors. A Kolkhoze, Emmanuel Carrère explica que l’amor “visceral” de la seva mare cap a Rússia va implicar una “indulgència cap a Putin” i que “durant 20 anys, ella no deixés de traslladar a l’Elisi la paraula del Kremlin, i va repetir a Chirac, Sarkozy, Hollande, Macron i els seus respectius ministres d’Assumptes Exteriors que Rússia és un gran país, que no el podem jutjar segons els nostres criteris i que Putin és un home de pau, sempre que no se l’humiliï”.
La meva impressió és que, entre els especialistes que odien Rússia i els especialistes que estimen visceralment Rússia, seguim molt mal informats sobre “el que es cou rere els murs del Kremlin”.