Hem renunciat a l’efectiu
Jo no sé vostès, però fa temps que surto de casa sense efectiu. I no em refereixo a baixar a comprar el pa. Em refereixo a agafar un AVE, anar-me’n a Madrid, passar-hi tot el dia i tornar sense una sola moneda a la cartera. Ni un bitllet. Res. Com a molt, una targeta. I moltes vegades ni això: el mòbil. Suposo que això era el progrés. Per això té alguna cosa de comèdia que ara el Banc Central Europeu ens recomani tenir diners en efectiu a casa. No gaire. Entre 70 i 100 euros per persona, més o menys el que caldria per aguantar 72 hores en cas d’emergència. És a dir, el mateix sistema que fa anys que ens empeny cap a un món cada cop més digital, més traçable i més dependent de pantalles, xarxes, bateries, claus i plataformes, ara ens demana que guardem uns quants bitllets en un calaix per si tot aquest prodigi tècnic se’n va en orris durant tres dies. La notícia té gràcia. Primer ens acostumen a no tocar diners. Després converteixen l’efectiu en una relíquia una mica incòmoda, fins i tot sospitosa i mal vista. Després tanquen caixers, redueixen oficines, naturalitzen que pagar sigui lliscar un dit sobre una pantalla. I, quan el procés ja està força avançat, ens adverteixen: “No s'oblidin de tenir una mica d’efectiu per si de cas”. Per si de cas què. Per si de cas falla just allò de què ara depèn gairebé tot.
El BCE ho explica amb llenguatge tècnic: resiliència, contingència, continuïtat operativa. Tot molt creïble. Però traduït al català de cada dia vol dir una cosa força simple: tinguin efectiu, perquè sabem que el sistema pot fallar. I quan falli, no menjaran amb un password. A mi el que em crida més l’atenció no és que ens diguin que tinguem efectiu a casa, és que ho hagin hagut de dir. No demostra que les autoritats estiguin renunciant als diners digitals. Demostra just el contrari: que saben perfectament fins a quin punt hem entregat la nostra vida quotidiana a una infraestructura de pagaments i cobraments que no controlem. Tant és així, que fan públic un pla de contingència que consisteix en tornar, durant 72 hores, a una cosa que se suposava menyspreable i antiga. No ens ho recomanen des del punt de vista quotidià, sinó com a farmaciola monetària, com qui aconsella tenir llanternes, piles o llaunes de conserva. De debò, em fa riure. Posin 100 euros al seu kit d’emergència per a apagades.
El missatge: no és que l’efectiu continuï viu; és que hem avançat tant cap a la seva irrellevància quotidiana que el banc central ha hagut de recordar-nos que els diners de debò (els que serveixen quan la resta falla) encara existeixen, i que hauríem d’intentar tenir-ne una mica a casa. Som una societat que, efectivament, ja ha renunciat a l’efectiu.