Quan la generació que va viure la Guerra Civil ens veia ronsejar amb el plat a taula, perdia la paciència i sentenciava: "Una guerra, hauríeu hagut de passar". Era una expressió greu, carregada de ràbia i de frustració. No era el moment de contestar res, perquè allò no era una batalleta més, sinó la verbalització del trauma d’haver conegut què és passar gana.
De moment, la majoria continuem sense passar gana (de cues als centres socials i a les esglésies sí que se’n veuen), però de guerres ja fa anys que n’estem passant. La guerra a gran escala, i prou a la vora de casa, ja s’ha convertit en el marc constant en el qual va transcorrent la nostra vida. I la remor dels conflictes se sent cada cop més a prop. I els seus efectes, a la butxaca o l’ànim, també. El kit de supervivència va ser bastant més que un consell per a alarmistes. ¿Fins quan serà possible continuar portant aquesta vida dual, més o menys normal i amb plans de futur, si vivim rodejats d’incendis?
Estem assistint al pols atàvic pel poder polític i econòmic però amb una capacitat de matar exponencial, i que barreja la guerra i l’espectacle, mentre ens empobrim i s’empobreixen les nostres perspectives. Hi ha gana de certeses, de no anar cap enrere, de no ser carn de canó a les ordres de polítics obscens. Hi ha ganes que l’esforç tingui reconeixement, que el discurs públic no faci que la realitat sigui encara més obscena, que els nostres fills no s’hagin d’acabar convertint a la força en uns cínics. Hi ha ganes de preguntar-nos a qui li fa profit que torni la guerra, fins i tot quan semblava que l’última havia estat un avís prou dissuasiu que la següent podria ser a cops de pedra.
