30/10/2021

Històries de pelegrins

1 min
Fotograma d’Els contes de Canterbury, dirigida per Pier Paolo Pasolini i inspirada en l’obra de Geoffrey Chaucer.

L’ésser humà és un narrador d’històries. En això es fonamenta el que hem anomenat literatura. L’home explica històries per jugar, per entreteniment, per mantenir viu el foc de la memòria, com a resistència davant la monotonia i l’avorriment. En gairebé totes les obres literàries podem trobar, ben explícita, aquesta voluntat, a vegades d’una manera indirecta. Tanmateix, hi ha algunes obres la mateixa estructura de les quals enuncia aquesta voluntat. Potser el model més perfecte i universal sigui Les mil i una nits, cúspide de l’art de contar. En la tradició europea l’exemple més rellevant seria el Decameró de Boccaccio.

Proper a aquest últim i influenciat per ell, Els contes de Canterbury, de Geoffrey Chaucer, potser és més irregular però tanmateix molt suggeridor. En certa manera Chaucer va fer amb la llengua anglesa el que Dante, Petrarca i Boccaccio van fer amb la italiana: convertir-la en llengua literària. La força de l’anglès oral per explicar històries es desplaça amb Chaucer a l’escriptura, un procés que es fa extensiu a totes les anomenades llengües nacionals.

Així, com a record d’una qualitat similar als relats del Decameró, recordo molt desiguals els d’Els contes de Canterbury. Els arguments dels pelegrins que es dirigeixen a Canterbury es van desgranant amb certa artificiositat, excel·lents alguns, més mediocres uns altres. Però, en general, la força narrativa de Chaucer és molt considerable, utilitzant recursos naturalistes i projectant a la seva obra el món que li és contemporani. Com en tot bon pelegrinatge no és tant arribar a la meta com l’experiència del camí.