La IA, la música i la condició humana
Soc conscient de la insensatesa que és voler parlar d’intel·ligència artificial just la setmana del Mobile World Congress, l’any en què la IA hi és el principal centre d’interès. I més si és per dir que una de les millors coses que a hores d’ara ens aporta és que no només obliga a precisar millor el seu abast i límits, sinó sobretot a considerar què la diferencia de la intel·ligència humana. O dit sense tant d’autobombo, quina és la veritable especificitat de la condició humana. Fa uns dies, a Substrack, Ignasi Llorente sostenia, amb molta raó, que la IA necessita més filòsofs i menys informàtics. És una bona manera de plantejar-ho. Llorente ho escrivia arran de la notícia que Google busca filòsofs per incorporar-los als seus equips d’IA, i que no els hi vol pas per fer bonic.
L’interès per conèixer l’abast i els límits de la IA també va ser el que fa quinze dies va empènyer l’Associació de Conservatoris de Catalunya a organitzar el seu V Congrés de Pedagogia Musical. Enguany era dedicat a l’impacte de la IA en els ensenyaments musicals. Una proposta particularment audaç, pel fet que del que es parlava no era pas del paper d’aquesta tecnologia en els processos productius o en el control de la vida social, com és habitual, sinó en l’ensenyament d’una pràctica artística. I més concretament, de l’art més sublim de tots i el que, en la seva més alta expressió, l’execució en viu, és sempre irrepetible i el que més pot trasbalsar l’esperit. I, per tant, també, l’art en què la IA, en la pitjor de les hipòtesis, podria fer més mal.
Afortunadament, aquest no és el cas. La IA pot analitzar l’art musical de manera extraordinàriament precisa, i pot ser una bona eina complementària d’aprenentatge, però mai no posarà en risc ni el mestratge ni la transmissió d’una passió personal, ni substituirà el domini tenaç i pacient d’un instrument, ni podrà competir amb la interpretació musical més autèntica. Si es vol, qui primer en va desvirtuar l’essència ja va ser la indústria de la reproducció musical industrialitzada, en la qual la IA ara ajuda amb escreix, sí. Però ho diré amb un exemple precís i viscut personalment fa poc: pots escoltar Let my love be heard, de Jake Runestad, cantat de manera lluminosa per Voces8 al Palau de la Música i que, commogut, et saltin les llàgrimes, i després voler escoltar-los a casa amb Spotify... i bé, d’acord, molt bonic, però ja està. Podria la IA substituir aquesta experiència única i inefable? En cap cas.
Arran d’aquestes reflexions, vaig voler posar a prova el Xat GPT i li vaig preguntar si no sentia vergonya quan donava informacions errònies, si sabria mentir per compassió o si podia sentir dolor. Les respostes van ser rotundes: no. El xatbot d’OpenAI va respondre que no en tenia, de sentiments, que no podia sentir ni orgull ni culpa, ni podia mentir deliberadament. Que no tenia consciència i que només processava text i generava respostes basades en patrons de llenguatge apresos. I encara va afegir: “Els models com jo poden simular llenguatge emocional, però no hi ha experiència subjectiva darrere”. Tot ben clar.
Vet-ho aquí: la IA fa coses fins fa poc inimaginables, amb precisió quàntica i a una velocitat estratosfèrica, i que, sense les màquines, els humans no podríem assolir mai. Però —i aquesta és la raó de la substitució impossible— no podria assumir una condició humana sense trair-se. Això és perquè la condició humana es caracteritza, sobretot, per la seva feblesa, per la seva vulnerabilitat, per la seva limitació temporal. Per la seva condició mortal. La IA pot simular les emocions, però no les pot sentir. No sent vergonya, ni culpa, ni dolor. La IA està renyida amb la lentitud i amb una cosa tan genuïnament humana com badar. La perfecció que la IA podria assolir en una interpretació musical deixaria de commoure precisament perquè no hi hauria marge per a l’error, no hi hauria la tensió que provoca el risc d’una mala execució ni l’esgarrifança d’un instant apoteòsic.
La millor hipòtesi de totes és que la intel·ligència humana aprengui a domesticar la intel·ligència artificial, que no se li escapi dels dits, que la incorpori a favor seu. En definitiva, que l’aprofiti per fer un nou salt en el lent i tan extraordinari i positiu procés civilitzatori que, amb totes les limitacions que es vulgui, ens ha portat fins a on som ara. I, per als qui els fa por la intel·ligència artificial en les seves diverses aplicacions per si algun dia poguessin arribar a tenir consciència, deixeu que els tranquil·litzi amb una boutade: que no pateixin gens perquè, en aquest cas, el primer que farien seria allò tan humà de col·laborar per excel·lir en bondat... o per competir i destruir-se mútuament.