Illa, coses i entelèquies
S’acostuma a dir que es fa campanya en poesia i es governa en prosa, però Salvador Illa ha introduït una variant, que és que ha començat la campanya fent filosofia. Diumenge va resumir el seu programa dient que “Catalunya ha de tornar a les coses”.
No diu a quines, però ja s’entén que parla de coses en el sentit d’allò que és real i concret, en oposició al que són entelèquies, que són les coses que només existeixen en la ment i que no tenen una realitat objectiva.
D’aquesta manera, coses serien l’educació, la sanitat o l’aeroport del Prat i les entelèquies serien els referèndums d’independència o els passaports de Catalunya. Però la realitat és més complexa.
Per començar, i com al perspicaç lector no se li deu haver escapat, hi ha idees que durant molt de temps han estat entelèquies i que ara són coses, com els indults o l’amnistia. I després, hi ha entelèquies que invoquen els defensors de les coses, com quan tanquen el seu congrés cantant un himne en què s’afirma solemnement que la Internacional serà la pàtria dels humans. I és que coses i entelèquies van juntes en política. Diguéssim que l’entelèquia és un estímul per transformar les coses cap a una direcció.
Però no ho compliquem tant i tornem a les coses concretes, com allò de “mossos, metges i mestres”. Per millorar la seguretat, la sanitat i l’educació calen recursos, i per atendre les necessitats d’un país de més de vuit milions de persones reals i concretes tenim menys diners per càpita dels que havíem tingut anys enrere. Que Catalunya pugui disposar d'una part més gran de l’esforç fiscal que ja fa, a través d’un canvi substancial, definitiu i intocable del sistema de finançament, és una cosa o és una entelèquia? Perquè si és una entelèquia, en comptes de tornar a les coses, haurem tornat als mateixos problemes de sempre.
