La població catalana ha passat de 6,2 milions el 2000 a 8,2 el 2026. Es tracta d’un creixement extraordinari en el context europeu que ha posat contra les cordes l’accés a l’habitatge i l’escola; en el primer cas per l’augment de la demanda, i en el segon per la sobtada alteració de la composició cultural de l’alumnat. No es tracta d’un canvi completament imprevist, ja que l’any 2002 l’Idescat va fer públiques unes projeccions l’escenari “mitjà-alt” de les quals ha resultat sorprenentment encertat, però també és cert que aquella dada se situava entre un “escenari baix” de 6,7 milions i un “escenari alt” de 8,9.
L’última projecció de l’Idescat –publicada el 2024– diu que la població catalana se situarà el 2050 entre els 8,1 i 9,9 milions. Es tracta d’un vano molt ampli, ja que equival a dir que la població tant pot iniciar el declivi com continuar creixent molt ràpidament. En aquest context, el document Proencat, que és el que guia la política de descarbonització, preveu que se situarà en els 8,6 milions, per sota de “l’escenari mitjà” de l’Idescat.
No obstant això, i per les raons que siguin, el que ha fet fortuna és predir que Catalunya assolirà els 10 milions d’habitants d’aquí a 25 anys. La consellera Sílvia Paneque (“Catalunya aviat tindrà 10 milions”) i la diputada Elena Díaz (“La Catalunya dels 10 milions no és inviable”) hi han fet referència reiteradament; el president Illa també ho ha fet, encara que de manera més cauta. El diputat David Cid, de Catalunya en Comú, s’hi ha referit com un escenari no sols probable sinó desitjable (“Som 8 milions, i si som 10, millor”). En canvi, Oriol Junqueras ho ha considerat un escenari menys atractiu (“La prioritat no és ser 10 milions”).
Resulta clar que el més important que ha passat a Catalunya en els últims 25 anys és el creixement demogràfic; molt més que el Procés independentista, per posar un exemple. Òbviament, si el 2050 Catalunya té al voltant de 10 milions d’habitants, el creixement demogràfic tornarà a ser el més important que hi haurà passat. En conseqüència, preparar-s’hi (com proposen Illa, Paneque o Díaz) està més que justificat.
Ara bé, el que resulta sorprenent és que al nostre ecosistema polític ningú no sembla inclinat a preguntar a la població catalana quin és l’escenari que vol. Sobretot resulta sorprenent en els casos de Catalunya en Comú i dels partits independentistes.
Recordem que Catalunya en Comú és filla del moviment 15-M i del lema “no ens representen”, referit als partits polítics que havien gestionat Espanya des de la Transició. En contraposició, el moviment proposava una organització assembleària i la democràcia participativa: les decisions les havia de prendre directament el poble. Per què, ara, no se’ls acudeix als seus dirigents demanar al poble català que es pronunciï sobre quina població ha de tenir Catalunya l’any 2050?
Pel que fa als partits independentistes, recordem que justificaven el referèndum com un exercici de “radicalitat democràtica”, la qual cosa implicava sentenciar que les decisions transcendentals les havia de prendre el poble directament.
¿Una idea absurda? El proper 14 de juny els suïssos votaran exactament això: si Suïssa ha de superar o no els 10 milions d’habitants. No crec que ens hàgim de perdre en disquisicions sobre les probabilitats que té aquest referèndum de prosperar (tot i que les enquestes li donen un avantatge significatiu, només se’n guanyen un de cada 10 dels que són d’iniciativa popular), ni sobre la personalitat del partit que el proposa (més que sospitós de xenofòbia); el que importa és que un país del nostre entorn –aquest sí que radicalment democràtic– està a punt de fer-ho.
Em temo que l’obstacle mental més contundent és una nova versió del TINA de fa una cinquantena d’anys. Recordem que “There is no alternative” (“No hi ha alternativa”) era una frase que Margaret Thatcher repetia sovint per justificar el desmantellament del sistema socialdemòcrata construït des de la postguerra: la desregulació dels mercats i la privatització de serveis públics. Aquest argument va ser assumit per l’esquerra europea al llarg dels anys 1980: Tony Blair, Mitterrand, Schröder, González, etc., amb conseqüències lamentables per a les classes populars.
Ara se’ns diu que la immigració és inevitable perquè així ho determinen la fertilitat (la nostra i la dels altres), el canvi climàtic o les forces del capitalisme global: TINA 2.0. En realitat, i com molt bé explica Hein de Haas en un dels llibres més lúcids sobre la matèria (How migration really works), els migrants van allà on es creen llocs de treball per a ells. Per això, i en proporció, per cada migrant que arriba al País Basc n’arriben dos a Catalunya. Quanta immigració rebrem i quina població tindrem està, doncs, a les nostres mans.
