Per què és tan important RAC1

Aquesta setmana RAC1 ha complert 25 anys de vida i d’èxit. Ho celebra en un moment dolç, després de superar la barrera psicològica del milió d’oients en l'última onada de l’EGM. És la ràdio líder a Catalunya, la quarta de tot l’Estat, amb una audiència heterogènia i intergeneracional. La volada d’aquest èxit és més destacable perquè, mentrestant, en aquests 25 anys, hem viscut l’esclat d’internet i els mitjans digitals i s’ha multiplicat l’oferta informativa i d’oci. I no només s’ha multiplicat, sinó que s’ha globalitzat, la qual cosa ha estat un problema –un altre– per als mitjans en català. Però RAC1 ha mantingut la seva posició de privilegi pel talent dels seus professionals, per la punteria dels seus programadors i per una virtut que és més fàcil de proclamar que d’exercir, que és la identificació amb una capa amplíssima d’oients. El gran mèrit de l’emissora és haver trobat el to adequat, una cosa que no figura en cap manual, que no es compra amb diners. Un to fresc i entremaliat, compatible amb la vocació periodística i l’ambició de fer-se present en els moments en què encendre la ràdio és un ritual necessari. Vaig tenir la sort de formar-ne part amb un programa –Minoria absoluta–que em va fer gaudir com mai. I me’n sento molt satisfet.

Però la importància de RAC1 no està només en el seu èxit indiscutible, ni en la normalització del català a l’ecosistema mediàtic. Si parléssim només d’això, hauríem de referir-nos també a l’enorme impacte que va suposar, anys enrere, la irrupció de TV3 i de Catalunya Ràdio. De la ràdio pública hem de destacar, per cert, que no s’ha deixat fagocitar per la competència, sinó que li planta cara assolint xifres notables, de tal manera que la ràdio en català en conjunt ostenta una hegemonia inèdita i incontestable. El que val la pena de destacar, però, és que RAC1 és l’aposta d’un grup privat de comunicació –el Grupo Godó– que no és especialment militant en matèria lingüística però que va saber veure que una ràdio en català feta amb qualitat i vocació majoritària podia ser un èxit i un bon negoci. Això és realment un indicador de la bona salut de l’idioma i envia un missatge d’optimisme als més fatalistes: els mitjans de comunicació en català estan en disposició de plantar cara en la lluita despietada per la notorietat i per l’audiència. El català no només no els entrebanca, sinó que els dona un plus de proximitat i d’autenticitat.

No és casualitat que aquest èxit s’hagi donat en l’àmbit radiofònic. Això és atribuïble a dos factors. Primer, el català ho té millor en el terreny de l’oralitat (hi ha més catalans que enraonen català que no pas que el llegeixen), cosa que obliga els mitjans escrits, com aquest diari, a fer un sobreesforç; segon, com que el català té un mercat més petit, les seves perspectives són més falagueres en els mitjans que demanen menys inversió i menys indústria. No és casualitat, per tant, que en ràdio tinguem més opcions que en televisió, o que en teatre competim millor que en cinema. Ara bé: fenòmens com RAC1, entre d’altres, ens informen que el públic i el talent existeixen, i que els comunicadors catalans tenim tot el dret a guanyar-nos la vida en la nostra llengua, i que el públic català té també el dret a gaudir de productes culturals i d’oci en català. Davant la faraònica oferta audiovisual en castellà o en anglès, els poders públics –que tenen com a raó de ser combatre les desigualtats– han de fer-ho possible. I en part ja ho fan. Però es carreguen de raons quan els privats ens demostren que el català ens pot fer més competitius, i no menys. Per tot això, els 25 anys de RAC1 mereixen un aplaudiment i una felicitació compartida.