01/03/2022

Fer impossible la guerra

3 min
Emmanuel Macron presidint un Consell de Defensa a París després de l'agressió russa a Ucraïna.
ESCOLTA L'ARTICLE DE JOSEP RAMONEDA: 'Fer impossible la guerra'

1. Teologia política. “Aquesta guerra, aquesta crisi, durarà i cal que ens preparem”, ha dit Emmanuel Macron amb una cara que no dissimulava la frustració per la seva fallida aposta per la diplomàcia. Primer diu guerra, després diu crisi. I probablement la seva inquietud es projecta ja cap a la segona part. Putin l’ha feta grossa. El que és preocupant és que s’actuï com si fos una sorpresa. I Crimea? I Txetxènia? I Geòrgia? I això no acaba aquí si tirem enrere: la línia de continuïtat entre l’URSS i la Rússia imperial de l’oligarquia que regenta Putin és manifesta. I no cal que ens en anem a l’expansió de la Revolució ni a l’apogeu de l’estalinisme. Hongria (1956) i Txecoslovàquia (1968) són manifestacions del mateix: Moscou no accepta que ningú escapi de l’òrbita definida per l’imperi. Amb una diferència: la faula ideològica ha estat reemplaçada per la faula patriòtica, tots som russos. Una evolució que no conjuga amb els signes del temps.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Resulta que els inefables valors superiors de les essències pàtries, hereus laics de l’imperatiu transcendental religiós (és a dir, de la transferència de la teologia a la política moderna) juguen un paper creixent, com si es tractés de donar referents a una ciutadania sovint desconcertada per la dinàmica nihilista –no hi ha límits– que va prendre el capitalisme en el procés de globalització. Hongria i Txecoslovàquia van ser ocupades –retornades a l’ordre– amb intervencions bèl·liques no tan diferents de l’actual. Són l’única arma que té l’autocràcia per impedir que la ciutadania avanci en el camí de les llibertats. El que canvia és l’argument: llavors la llei suprema era el comunisme, parusia de la redempció en la terra; avui és l’imperatiu de sobirania d’una Rússia imperial. Dit d’una altra manera: no és el capitalisme el que està en qüestió (Rússia n’és una versió cleptocràtica) sinó la gran nació desafiada des de la voluntat diabòlica de fer d'Ucraïna una democràcia independent. Putin culpa Lenin –perquè va introduir el dret d’autodeterminació dels pobles– del fet que Ucraïna hagi arribat allà on és. I atorga a Stalin la condició de pare de la pàtria. Per les seves fidelitats els coneixereu.

2. Tòpics a revisar. Donald Trump, expresident del Estats Units i aspirant a tornar a ser-ho, promotor de l'assalt al Capitoli, que va estar intentant manipular el vot fins al darrer moment en nom de l’honor de la pàtria, figura referencial del Partit Republicà, aplaudeix Putin. ¿Us imagineu aquesta crisi amb Trump a la Casa Blanca? Si volem afrontar aquest futur que inquieta Macron, amb la doble amenaça de la Rússia de Putin i la Xina de Xi Jinping al fons, no podem mirar només la part de l’escena que ens interessa. Hi ha tres tòpics sobre els quals caldria actuar. El primer és la falsa imatge de cohesió d’Occident davant la gran amenaça. El segon, la reducció del problema rus a la figura, minuciosament treballada en la seva posada en escena, de Putin com a dèspota sense límits, encarnació del mal, descuidant que darrere d'ell hi ha tota una oligarquia russa que li riu les gràcies i que té prou connexions occidentals, amb figures lamentables que encara aquests dies remenen la cua sense que els caigui la cara de vergonya, com l’excanceller alemany Gerhard Schröder. I el tercer, que les responsabilitats acumulades per Occident en el procés de desmantellament accelerat de l'URSS han sumat a favor del pas del totalitarisme al despotisme actual.

Quines conseqüències vull treure de tot plegat? Que l’amenaça també la tenim a casa, encara que aquests dies alguns, com Vox, dissimulen els seus flirtejos anteriors. Que s’equivoquen els que pensen que caigut Putin s’acabaria la ràbia, perquè ell no seria on és sense els que li compren els deliris autoritaris a canvi de la garantia d’impunitat. I, finalment, que l’aposta per la dissuasió i la diplomàcia no es pot confondre amb l’apaivagament. No es pot esperar que arribi la crisi per afrontar un problema perfectament previsible. Més encara quan es té clar que no s’hi ha de respondre anant a la guerra sinó anticipant-se i fent-la impossible. 

Josep Ramoneda és filòsof
stats